Facebook Twitter Google +1     Admin

Biblioteca Marc de Vilalba de Cardedeu

20181215055451-crash.jpg

divendres, 21 de desembre 2018 - Horari: 18h 

FILMOSOFIA: tertúlia de cinema i pensament
Crash(2004) del dir. Paul Haggis

És possible conviure en harmonia en una societat multiètnica? Són les diferències culturals una barrera insalvable i, en conseqüència, estem condemnats a què les ciutats distribueixin la pluralitat donant lloc a guetos? Hi ha alguna manera de fer desaparèixer els prejudicis i de potenciar el diàleg que afavoreixi la integració? Interculturalitat o multiculturalitat, quin ha de ser el model? A on ens porta la globalització?

La pel·lícula Crash és un film coral dirigit pel canadenc Paul Haggis. Es va estrenar l’any 2005, i va assolir importants premis, entre els quals podem destacar els Òscars de Hollywood a millor pel·lícula, millor guió original i millor muntatge. Situada a la ciutat de Los Ángeles pocs anys després de l’enfonsament de les Torres Bessones del World Trade Center de Nova York a causa dels atacs terroristes de l’organització terrorista islàmica al-Qaeda el dia 11 de setembre del 2001, el film ens presenta sis relats aparentment independents entre si, que segons va avançant la cinta es van entrellaçant fins que, ja sigui a causa del destí o per pura casualitat, tots ells han confluït per tal que succeís l’esdeveniment central.

Els estereotips, la incomprensió, el racisme i la xenofòbia són els elements que defineixen a bona part dels protagonistes de les sis històries que ens presenta Haggis. Tant és que passin coses que contradiguin el clixé que uns i altres s’han format sobre els blancs, els negres, els coreans, àrabs, llatins, iranians, etc. Els prejudicis només necessiten un cas a favor per reafirmar-se, encara que es donin molts casos que no encaixin amb ells, d’aquí la greu dificultat que tenim per eliminar-los. D’altra banda, la pel·lícula també ens presenta com l’ésser humà, depravat i immoral en el seu comportament, pot en ocasions mostrar el seu aspecte més humà i jugar-se la vida per ajudar a algú al que prèviament havia tractat com si no fos realment una persona. I, si això és possible, i ho és, potser encara es pot mantenir alguna esperança en què l’ésser humà sigui capaç de crear espais de convivència on les diferències no siguin interpretades en termes d’amenaça.

Sense dubte, estem davant d’una pel·lícula amb un bon ritme que convida a la reflexió, deixant entreveure la necessitat de cercar respostes col·lectivament en aquesta època nostra de postmodernitat, temps líquids i poques certeses.  Si deia Sartre allò de “L’infern són els altres” en la seva peça teatral A porta tancada, ara que la globalització ha obert totes les portes i les migracions formen part de la realitat quotidiana no queda altre opció que mira d’entendre’ns, tot tenint clar que cap solució pot passar per deixar ningú fora de lloc.



Blog creado con Blogia. Esta web utiliza cookies para adaptarse a tus preferencias y analítica web.
Blogia apoya a la Fundación Josep Carreras.

Contrato Coloriuris