Divendres 22 de Febrer, a les 18 h.
Biblioteca Marc de Vilalba de Cardedeu
Entrada lliure.
Com funciona la mecànica de la violència? Quines són les lleis biològiques, psicosocials i ambientals que expliquen que, en un determinat moment, l’agressivitat humana es dispari –mai millor dit atenent a la pel·lícula-, fins el punt de considerar que la vida dels individus que ens envolten ja no és un valor respectable, sinó quelcom insignificant i molest? És la defensa de la pròpia dignitat, o potser la venjança per haver patit una humiliació, o més aviat el voler compensar alguna frustració i satisfer la pròpia ràbia, el que empeny als éssers humans a actuar vers els altres, com a autèntics llops?
La pel·lícula La caza de Carlos Saura és una de les obres mestres de la història del cinema espanyol. Resultà guanyadora de l’Ós de Plata al millor director en el Festival de cinema de Berlín al 1966, i reberen diversos premis pel seu excel·lent treball en el film l’actor Alfredo Mayo i el director de fotografia Luis Cuadrado.
La caza va ser rodada en blanc i negre durant quatre setmanes del mes d’agost de 1964 en mig d’un camp desèrtic a Seseña (Toledo), amb una temperatura asfixiant. Aquests dos elements, l’espai nu i la intensa calor, disputaran el protagonisme del film als quatre personatges que es troben allà, per dur a terme una jornada de cacera de conills. El grup de caçadors està integrat per tres homes de mitjana edat (José, Paco y Luis) i un jove acompanyant (Enrique), que és família del Paco. Han quedat en un vedat que és propietat del José, un terreny on es dóna la circumstància que els tres adults havien combatut durant la guerra civil defensant el bàndol franquista.
Les seves converses ben aviat ens aniran mostrant que la seva aparent amistat inicial en realitat es mou per interessos particulars, i que qui més qui menys recela dels altres i té comptes pendents per diversos motius. Van bevent, van parlant, el paisatge és monòton, no apareixen conills, comencen a fer-se alguns retrets... I la calor es va tornant cada cop més sufocant i insuportable. Una calor que ens recorda la que devia patir Meursault, el protagonista de L’estranger, la primera novel·la de l’Albert Camus, publicada al 1942.
Sovint s’ha vist en aquest film una gran metàfora de la Guerra Civil. El propi director ens confirma aquesta intencionalitat, alhora que afegeix que no era l’única que perseguia. És un retrat del seu temps, però també de la condició humana en general. Com diu Carlos Saura, el que mostra la pel·lícula és, sobretot, l’enfrontament de quatre persones entre si”.
Modera la sessió: Joan Méndez
