Facebook Twitter Google +1     Admin

A propòsit de Descartes

20220126132232-oscuridad.png

Foscor

Foscor. La més absoluta i extrema foscor. I en mig de tan intensa obscuritat, no-res. Només foscor. Una foscor infinita, inacabable. Impossible recordar quan va començar. Impossible saber-ho. Fa tant...

Havia sopat normal. Eren les onze de la nit, així que vaig anar a la meva habitació, vaig baixar les persianes, em vaig posar el pijama i em vaig ficar al llit. Com cada dia, no sóc d’anar a dormir tard. Em trobava bé. No tenia mal de cap, ni de panxa, ni em feia mal res. Crec que era el Dia de Tots Sants, però d’això no n’estic segur, potser era un altre dia.

En algun moment, durant la nit, em vaig despertar. Això ja no era inhabitual. A la meva edat poques vegades un dorm tota la nit d’una tirada. De jove mai no em despertava fins que tocava el despertador o cridava la meva mare el meu nom. No es veia res, ni tan sols una mica. Vaig mirar d’obrir el llum, però el braç no es va moure.

El primer que vaig pensar era que el tenia adormit, per això no em vaig preocupar gaire. Aquestes coses passen, sobretot si t’ha quedat en mala posició. Però de seguida em vaig adonar que passava alguna cosa més greu. L’altre braç tampoc responia a les meves ordres. Vaig intentar moure les mans, i els dits, les cames, el cap... El resultat era el mateix: el cos no m’obeïa.

Vaig decidir deixar passar un temps. Potser estava patint un bloqueig estrany i en uns minuts tot tornaria a la normalitat. Sí, segur que seria així. Només calia esperar una mica, vaig pensar. Tanmateix, passada una estona, em vaig començar a angoixar. Molt. Cada cop més. I vaig decidir cridar. Ja feia temps que vivia sol a casa, però si cridava prou fort, algú m’havia de sentir.

En aquell moment vaig veure que tot es complicava de veritat: no vaig poder emetre cap so. No podia parlar, no podia dir res. Ni fer cap soroll. Ni sentir-lo: cap so arribava a les meves oïdes, no escoltava res. M’havia tornat sord, mut, no veia res, i no podia moure cap part del cos. Pitjor encara: no sentia el meu cos. Em vaig adonar que no sentia fred, ni calor, res, ni tan sols aconseguia sentir la meva pròpia respiració. Vaig intentar tancar els ulls, o almenys parpellejar, i tampoc. Cap sensació física alimentava la meva ment, i cap ordre seva aconseguia actuar sobre ell.

Vaig trigar una estona, fins que definitivament ho vaig comprendre tot: el meu cos ja no era el meu cos. El meu pensament s’havia convertit en un pensament flotant en un marc de foscor, només amb si mateix, tancat en ell mateix. M’havia mort i era això el que hi ha després? Qui ho sap... L’únic que puc dir és que la meva ment va perdre la connexió amb el que jo considerava que era el meu cos, i del qual ja no sé res més, perquè no l’he tornat a veure. De fet, no he tornat a veure ni el meu cos, ni la meva habitació, ni els meus fills ni ningú.

Porto així des d’aquell dia, i encara no sé quan de temps ha passat. Dies, setmanes, anys, segles... com saber-ho? Només una cosa puc dir amb tota seguretat, i és que sé que existeixo, perquè penso. Sóc una ment que pensa. I això vol dir que estic viu. Potser m’he convertit en una divinitat. Es podria dir que sóc immortal... És fantàstic.

Però no sempre ho veig d’aquest color.. Si sóc sincer, he de reconèixer que hi ha moments que penso que la meva vida és una mena de càstig. No tinc res més que el meu jo. Sempre el meu jo. Si apareix algú altre, no és algú altre genuí, real. Els meus diàlegs són monòlegs encoberts. No hi ha mai un tu.

Quan tenia cos, reconec que vaig ser molt egoista. Anava sempre a la meva. Em relacionava amb els altres, però sempre pensant en primer lloc en el meu bé. Tot per interès. El meu interès. Doncs bé. Potser aquest és el meu càstig, i estic a l’infern...

Tot i així, sovint em ve a la ment la imatge de Sísif, muntanya amunt, muntanya avall, empenyent la seva roca, deixant-la caure quan arriba a dalt per després baixar a recollir-la, una vegada i una altra. Però... qui ens diu que el pobre Sísif no ha estat capaç, finalment, de fer suportable el seu destí? Per què no imaginar-lo portant la seva roca, cofoi, cantant i ballant, mentre recórrer el camí?

Aquesta idea m’inspira. No tinc cos, però el meu pensament és viu. No sento cap so, però puc escoltar la música en el meu interior. I em puc imaginar un cos, ballant al seu ritme. També altres cossos. Una banda de música sencera i un munt de gent ballant. I parlant , rient, somiant, lluitant, corrent, jugant... A vegades m’imagino que torno a tenir cos, i estic en un escenari, completament a les fosques, i explico tot el que penso, tot el que sento... I algú obre la llum.

(Llum a l’escenari. Final de l’obra.)

 

Joan Méndez

26/01/2022 12:53 Joan Méndez #. Rincón literario


Blog creado con Blogia. Esta web utiliza cookies para adaptarse a tus preferencias y analítica web.
Blogia apoya a la Fundación Josep Carreras.

Contrato Coloriuris