Una trobada amb Nietzsche

Text de Carolina Segarra

Va mirar el rellotge, però la seva vista era completament desenfocada. Al cap d’uns segons la concentració li va retornar als sentits i, alimentant la sensació d’ansietat que sovint produeix l’avorriment, va veure que encara restaven vint minuts perquè acabés la classe de… de què era? Va enviar una ràpida llambregada al professor, comprovant que era a filosofia. Per uns segons s’esforçà a parar l’orella a l’explicació, però ben aviat les dissertacions sobre l’etern retorn que el professor s’esforçava a fer es van dissoldre en murmuris dins el seu cap. Els seus pensaments el van tornar a distreure; no entenia com podia interessar a algú el que haguessin dit certs personatges feia segles. A més, segur que la majoria de coses sobre tots aquells autors se les havien inventat els filòsofs després, per a justificar amb les seves interpretacions el títol que amb tant orgull exhibien...

A mesura que feia aquesta reflexió, tota la realitat que l’envoltava va semblar desaparèixer en un remolí, per a, segons després, veure’s convertida en un escenari completament diferent al que els seus ulls estaven acostumats a veure...

Un carrer polsegós, de voreres irregulars i desgastades llambordes s’estenia davant seu. Sorprès, en mirar-se els seus propis peus, no hi va veure aquelles esportives plenes de forats que la seva mare amenaçava de llençar qualsevol dia, sinó unes sabates negres, simples però ben enllustrades. Va seguir la seva pròpia exploració, per a comprovar que tampoc portava el xandall que s’havia posat al matí, sinó uns elegants pantalons negres; la samarreta també s’havia vist substituïda per una armilla grisa, sota de la qual portava una camisa blanca. Què estava passant, si ell no portava mai camisa ni sabates!

 

Va recórrer el seu voltant amb una barreja d’incredulitat i curiositat. La poca gent que passejava pel carrer també vestia d’aquella manera tan poc comuna, i pel súmmum, no veia cotxes pel mig del carrer... Sense entendre res, es dirigí aleshores cap un local d’entrada acollidora. Pel seu menjador allargat i ple de gent deduí que era un hostal, amb joves cambrers darrere el taulell i animats grups jugant a cartes. Buscà amb la mirada un indret de la sala una mica més discret on poder pensar en el que li estava passant, i el trobà en una taula arraconada, on un sol home de rostre sorrut i concentrat semblava revisar unes notes manuscrites.

S’assegué subtilment al seu costat, deixant tota la distància entre les dues cadires que el reduït espai li permetia. L’home no féu signe d’haver-se adonat de la seva intromissió, semblava totalment immers en la lectura d’aquells gargots il·legibles, completament absort en les pàgines que curosament passava de tant en tant, talment com si descobrís en elles un nou interès a cada nova línia que els seus ulls resseguien.

 

Aprofità, doncs, per a examinar aquella estranya figura d’aparença tan intel·lectual com excèntrica. Semblava jove, d’uns quaranta anys a tot estirar, de tarannà massa nerviós, quasi malaltís, i amb un enorme bigoti que afegia una nota d’irònica ferocitat al seu seriós rostre. Es preguntava a què es deuria dedicar aquell personatge quan, amb un ensurt, sentí una veu que se li dirigia:

-                     I vós, jove, no hauríeu de ser a classe? – El propietari d’aquella veu calmada i segura havia alçat per primer cop l’esguard dels papers. Dos ulls esmolats se li clavaven inquisidors i alhora divertits, dissimulant el retret que aquelles paraules haurien pogut amagar en boca d’altra persona, obligant-lo a esbossar una resposta.

-                     Bé, si... Però, ja he acabat per avui...

-                     No cal que et disculpis. – Els seus llavis es corbaren en un imperceptible somriure-  Jo he estat alumne i també professor, i sé que és estar a classe per obligació. El problema és que un ha d’estudiar el que li agrada. Digues, què estudies tu? – Aixecà les celles, mentre la seva mirada tornava a quedar ancorada en el noi. El seu to mostrava un sincer interès.

-                     Doncs, em preparo per la universitat. I l’any que ve, si aprovo, els meus pares volen que comenci dret.

-                     Ja hi som... Sempre els pares! I, et pregunto jo, que és el que TU voldries estudiar?- Va preguntar, posant èmfasi en el “tu”.

-                     La veritat és que no ho sé. – El seu to era dubitatiu, però desconcertat pel caire que anava prenent la conversa, afegí- Tan important és?

-                     No ho saps prou! Mira, t’explicaré què em va passar a mi. – Es disposà a començar el que semblava una llarga història, però que no ho fou tant – Imagina’t quina família em tocà, que tant el meu pare com els meus dos avis eren pastors protestants. Vaig créixer, clar està, en un ambient d’allò més religiós. I això que em vaig fer gran, em va tocar anar a la universitat i, ves que originals, m’insisteixen que estudiï teologia. I jo, que per fer content a la mare, de primer accepto... però, no! En poc temps, per sort, m’adono del meu error capital i rectifico: Vull estudiar filologia grega! I diria que ha estat un dels encerts més profitosos de la meva vida.

-                     Però això, en part, és tenir sort. Jo ara mateix no sé pas què vull fer amb la meva vida!

-                     Ni prou que ho sabràs. El millor remei per a això és la vida mateixa. Un no ha de tenir por de viure ni d’equivocar-se, perquè només vivint pot descobrir allò que realment l’apassiona, allò pel que realment val la pena dedicar anys sencers... Mira, així vaig començar jo a escriure!- Assenyalà amb la mà el volum que encara tenia obert davant seu, damunt la taula.

-                     És escriptor?

-                     En certa manera, sí. Però no escric històries, sinó pensaments, reflexions, intuïcions...

-                     Aquest és un llibre seu? – El noi mirava, ara curiós, l’obra que tenia al davant.

-                     Així és. Sóc a punt d’enllestir-lo, tot just el reviso per donar-li l’últim alè que necessita per a convertir-se en tota una revelació. – En el seu to semblava llegir-s’hi un punt d’orgull, que fregava la superioritat.

-                     Una revelació? És que ha fet algun descobriment significatiu? – Ara el noi oscil·lava entre l’interès que en ell despertaven aquelles misterioses paraules i la sorna davant un personatge que amagava certa prepotència. Sense saber per què, la primera sensació se li imposà, i allargà les mans per abastar les gruixudes pàgines groguenques on ell havia estat escrivint.

-                     Veuràs, jove, - L’home aturà el moviment del noi, i apartà les seves mans del llibre- el problema que tenim les generacions actuals, així com les anteriors, és haver heretat les idees i l’educació que es van imposar erròniament en cert moment de la història. D’aquesta manera, sense que ho sabem, acceptem com a certes algunes idees que només serveixen per a que la classe dominant segueixi còmodament en el poder.

-                     Perdoni, però... de què m’està parlant?- De cop, semblà considerar que aquell home era boig. Alguna cosa, però, l’impedí d’aixecar-se i l’obligà a seguir escoltant.

-                     Si et pregunto que saps de la civilització grega, què em respondries?

-                     Home, doncs...moltes coses. – No entenia a què venia aquella pregunta- Per exemple, tenien molts déus i els construïen temples com el Partenó. I eren grans atletes.- S’animà, a mida que recordava més coses-  I també van inventar estris com la catapulta, i escrivien poemes d’herois i mites. També eren grans matemàtics...

-                     Exactament. Aquí volia arribar. – Semblava satisfet amb la resposta, com si això li donés la raó, encara que el noi no sabia exactament sobre què. – El que segurament els teus professors, o els teus llibres, no t’hauran explicat és que els grecs, els mateixos que durant el dia construïen amb brillant precisió un temple o enunciaven un teorema essencial, durant la nit muntaven festes que res podien envejar a les d’avui dia, amb litres de vi, hores de teatre i tot el que et puguis imaginar.

-                     De debò?

-                     Certament. Perquè, ben poca gent sap, per exemple, que tots aquests temples que avui veiem tan purs i blancs, en el seu moment eren pintats de colors d’allò més estridents.

-                     M’està dient que els grecs eren la civilització de la disbauxa?

-                     No del tot. – S’aturà uns segons per rumiar les seves paraules -Només puntualitzo que aquella idea que sempre t’han venut de la Grècia perfecta és bastant inexacta. És veritat que eren amants de la gresca, però alhora, també eren la cultura de la raó i la mesura. I aquest era el seu gran encert, el que els feia grans com a poble.

-                     El què? Què fossin capaços de mostrar dues cares, segons els interessés?- En aquest punt semblava haver-se perdut en el raonament de l’home.

-                     Al contrari! El fet que poguessin unir en les seves vides les dues parts de la realitat, en equilibri i harmonia. Els dos components, raó i passió, mesura i instint, eren igual de ben considerats!

-                     I què va canviar després?

-                     Doncs, ras i curt, van arribar dos personatges que més valdria que haguessin mantingut la boca tancada.

-                     Qui eren aquests dos...– buscava una paraula que complagués l’home-, indesitjables?

-                     Sòcrates i Plató. Ai las! Només pronunciar-ne els noms em crema la llengua!

-                     Però,  que diu? Si el sentís el meu professor de filosofia...! – Estava lleugerament alarmat per la forma de parlar, clara i directa, d’aquell home.

-                     Estimat meu, no saps quin mal van dur a la humanitat aquests dos farsants! Amb ells començà la llarga decadència de la humanitat occidental, de la qual encara avui no aixequem cap!

-                     A mi em semblava que havien dit coses interessants. – Li va semblar recordar que havien estat moltes les classes de filosofia que havien parlat sobre ells – Què van fer malament, doncs?

-                     Recordes el que t’he dit dels grecs, veritat? – Mirà al noi, i en veure que assentia, prosseguí -. Per parlar tècnicament, la part racional que t’explicava s’anomena l’esperit apol·lini, en contraposició amb els valors dionisíacs, que eren els de la festa i l’instint. Això feia referència a dos dels déus grecs, Apol·lo i Dionís, lògicament. – El noi tornà a assentir- Doncs bé, Sòcrates decidí un bon dia que només valien la pena els valors apol·linis, i que la part irracional de la vida era millor amagar-la, ja que no aportava res de bo.

-                     I vostè creu que això fou un error...

-                     I no ho creus, tu? Que, per ventura, la vida només es compon de lògica i moral? O és que l’home s’ha d’amagar dels seus propis sentiments? – L’home semblava posseït per un poderós entusiasme, per aquell impuls de l’orador que creu ferventment en allò que predica. - Com et deia al principi, no es pot viure en actitud de renúncia, de fugida, un ha d’enfrontar-se a la realitat i descobrir què l’apassiona.  No és, doncs,  lícit, recórrer a la força de l’instint i de la voluntat per a viure?

-                     Vist així, em veig obligat a donar-li la raó. – El convenciment de l’home semblava haver creat l’efecte esperat en el noi, que començava a entendre la lògica d’aquell raonament.

-                     Però, el pitjor encara no havia arribat! – El seu impuls encara no havia arribat a la fi. Semblava voler dir molt més.- La civilització occidental s’acabà de precipitar en l’abisme de la seva pròpia perdició en permetre que el judaisme i el posterior cristianisme arrelessin en els seus pobles. Va ser aleshores que els esclaus van veure’s amb cor de rebel·lar-se contra els senyors, i s’imposà la moral dels dèbils que persegueix la igualtat d’un món que per naturalesa no ho és...

-                     No està d’acord amb la igualtat? – preguntà, sense acabar d’entendre l’última part del discurs.

-                     Per descomptat que no! I qualsevol persona que es venti de ser amant de la condició humana tampoc ho faria.

-                     Però, no és una posició, en certa manera, discriminatòria?

-                     I no ho és pretendre que tots els éssers humans actuïn de la mateixa manera? Recordes la tradició de la meva família, plena de pastors protestants? I la meva mare, que volia que estudiés jo també teologia? Hauria hagut de seguir jo el mateix camí que ells, quan allò no m’interessava un borrall?

-                     Però vostè em parla de la seva decisió, i jo em referia a la igualtat entre tots els éssers humans...

-                     En essència, ens referim al mateix... Si, posem per cas, la mentalitat de la meva mare –li ha tocat a ella servir d’exemple- fos la d’un governador, no és això el que faria? No seria el seu objectiu, per mantenir el control i la comoditat del seu càrrec, intentar que la gent no pogués decidir i es trobés el camí fet?

-                     I per què hauria de voler fer-ho? Podria deixar certa llibertat...

-                     Per al governant, és més senzill comptar amb un poble mediocre que obeeixi sense trobar objeccions que no pas trobar-se amb éssers humans excepcionals, disposats a resseguir el seu propi camí i crear els seus propis valors, encara que això entri en conflicte amb el poder establert, no creus? Un dels mals de la religió ha estat precisament aquest, voler ser la pista que tothom hauria de seguir, mantenint els fidels dins la seva moral per temor a un infern o per desig d’un paradís.

-                     I això és el que escriu en els seus llibres? No és una mica atrevit fer aquesta reivindicació tan radical?

-                     Potser sí... Però algú havia d’obrir els ulls als homes! Calia que algú aplegués la gosadia suficient, i parlés d’una vegada per totes del mal que ha fet la religió a la història!

-                     Alguna cosa bona segur que també ha aportat la religió... – El posat del noi era conciliador, d’alguna manera descobria en aquelles paraules alguns pensaments que algun cop ell mateix havia tingut, i per altra banda, sabia que aquestes idees haurien portat molta polèmica allà on les hagués dites.- Quants homes i dones no han trobat consol sota les ales d’alguna doctrina religiosa?

-                     En algun moment de la història aquesta era la seva utilitat, però s’ha acabat ja el temps en què Déu donava aixopluc als porucs cors dels homes! I ha arribat l’hora que aquests decideixin viure sense temor!

-                     I  per què els homes no poden viure lliurement amb la religió?

-                     Senzillament, perquè les religions devaluen la vida. Mentre les persones creguin que la felicitat els arribarà al paradís, no la trobaran en aquest món terrenal, i la seva vida es convertirà en un vagarejar sense rumb, decadent i insuls.- va donar aquesta resposta com si es tractés d’allò més evident que una persona pogués preveure.

-                     Quin panorama més alentador – Proclamà amb sarcasme el noi.

-                     No t’hauria d’estranyar sentir aquestes paraules, puix que amb els teus propis ulls pots comprovar-ne la validesa.

-                     No sé de quina manera, si jo no veig aquestes ànimes en pena que vostè diu, pul·lulant pels carrers.

-                     Però de ben segur que estàs tip de veure gent que es rendeix davant la vida, que descobreixen que han estat creient en coses inexistents i mancats de nous ideals pels quals lluitar, cauen sota la xarxa de la superficialitat i deixen de voler-se superar a ells mateixos per a guanyar un altre dia de les seves vides a la mort.

-                     No tan dramàticament, però... sí. I què s’ha de fer, doncs, davant això?

-                     Aaah! Precisament en aquest punt rau l’interès de la meva nova obra! – semblava satisfet d’haver arribat en el punt que estava esperant.- Alguna cosa em diu que els meus nous escrits donaran molt que parlar, si no ara, quan les noves generacions estiguin preparades per a sentir-les...! I és que els darrers homes possiblement no entenguin allò que els proposo...

-                     I quina és aquesta idea tan revolucionària? – el noi començava a impacientar-se davant tanta gala de supèrbia, tot i que no podia amagar el seu evident interès.

-                     Arribarà un dia en què els homes naixeran lliures de prejudicis religiosos i de móns supraterrenals, i, armats amb la innocència i espontaneïtat característica dels nens, s’erigiran com a nous i únics amos de la seva pròpia vida. Superhomes, seran!

-                     Superhomes? Sona molt còmic... A què es refereix exactament?

-                     Superhomes. – repetí, pronunciant acuradament cada lletra de la paraula- Aquest és el nom que he donat a aquells que seran l’evolució cultural dels homes, que superaran la mort de Déu i sabran crear els seus propis valors morals, als quals només ells mateixos se sotmetran.

-                     I aquest superhome, com deia vostè al principi, és el que no renunciarà a la vida, oi?

-                     Exactament! Has comprès finalment el significat de les meves paraules! – féu una pausa per a esbossar un somriure, complagut – Quan pensis en el teu futur o hagis de prendre una decisió, hi ha un mètode que t’ajudarà a no equivocar-te, a fer realment allò que desitges.

-                     I quin és aquest mètode?

-                     Ben senzill! Nosaltres, els éssers humans, no coneixem pas l’estructura última de l’univers. No sabem, doncs, si podria ser que tot –la nostra vida, tot el que hem fet-  es repetís cíclicament un cop i un altre al llarg de tota l’eternitat. Però, si es donés el cas que la nostra existència hagués de veure’s repetida infinites vegades, quines coses no ens importaria haver de repetir per sempre?

-                     Per tant, només hem de fer allò de què no ens penediríem, no?

-                     Exactament. I, dit d’altra manera, has d’escollir i prendre decisions de manera que si haguessis de tornar a viure la teva vida, ho poguessis fer sense por. Comprens?

-                     Em sembla que sí...

-                     Perfecte. -se’l quedà mirant amb atenció uns segons, fins que afegí- I ara que saps de què va, vols donar-li una ullada? – mentre ho deia, li atansà l’obra de damunt la taula.

-                     I tant que sí! – Agafà el volum amb totes dues mans, i sota la fixa mirada de l’home, l’obrí per la primera pàgina.

Les lletres, que anunciaven “Així parlà Zaratustra”, s’anaren difuminant, i el llibre s’escolà de les seves mans, com si hagués desaparegut en el no res.

De sobte es trobà de nou en el seu pupitre a l’aula. Semblava que el temps s’havia aturat a la classe, perquè el professor seguia amb l’explicació allà on l’havia deixada abans d’aquesta estranya aventura. El noi agafà el llibre, i caient-li una mica menys simpàtics els vells Sòcrates i Plató, no pogué evitar llançar una mirada còmplice quan els seus ulls es trobaren amb la fotografia d’aquell rostre seriós de l’immens bigoti que el llibre de text il·lustrava.

Carolina Segarra

_____________________________________________________