Café filosófico Resumen de la sesión

La vida és teatre? 

La mare de Forrest Gump ens deia allò de “La vida es como una caja de bombones, nunca sabes lo que te va a tocar.” El dramaturg Calderón de la Barca ens regalava uns versos on es preguntava: “¿Qué es la vida?”, per a continuació respondre: “Un frenesí, una ilusión, una sombra, una ficción” doncs, en realitat, “la vida es sueño, y los sueños, sueños son.” Jorge Manrique ens deia que “nuestras vidas son los ríos que van a dar a la mar, que es el morir...” I és que molt sovint s’han fet servir metàfores per mirar de definir què és la vida. Shakespeare fa dir a Macbeth que “la vida es un cuento contado por un idiota, lleno de rabia y de furia, que no significa nada”, mentre que Charles Chaplin afirmava que “la vida es una obra de teatro que no permite ensayos”.

Ens podem preguntar fins a quin punt ens aporta quelcom interessant la identificació o comparació de la vida amb el teatre. Què guanyem amb la metàfora vida-teatre? El nostre cafè filosòfic partí de la pregunta inicial tot convidant als assistents a respondre amb un “sí” o un “no”. De seguida diverses veus van aixecar-se per defensar afirmativament que la vida és, veritablement, pur teatre. Tot i així, sortiren posicions diferents: per a alguns, fem teatre de manera inevitable, quan estem envoltats de gent, ja que el joc social implica posar-se “la màscara” (etimologia del mot “persona”); per a altres, fins i tot quan restem sols a casa, la nostra conducta continua essent teatre, car també actuem per a nosaltres mateixos, interpretant el paper que ens han inculcat que hem de seguir.

Tanmateix, la insistència en trobar elements en comú entre la vida i el teatre va derivar cap a l’associació entre “fer teatre” i el que té a veure amb la falsedat, la mentida, la ficció, l’exageració, etc. que per a alguns són el pa de cada dia en les relacions diàries, tant familiars com laborals. Així, la qüestió del rol, el fet d’haver d’acomodar el nostre comportament a cada context i situació semblava incidir de manera inequívoca en la teatralitat de les nostres vides. Però, quan més semblava que aquesta identificació entre vida i teatre anava guanyant terreny, van començar a aparèixer crítiques que tractaven de posar límits a la metàfora, com no podia ser d’una altra forma, doncs deixar de fer-ho implicaria caure en l’abús de la pròpia metàfora. D’aquesta manera, es va destacar que no s’havia de confondre el que de vegades ens haguéssim de comportar de distinta manera segons la circumstància: reunió d’amics, trobada familiar, entrevista de feina, etc. amb el fet de deixar de ser “autèntics”. Per què suposar que el nostre veritable “jo” correspon al mode com ens comportem, per exemple, quan estem amb les persones amb qui tenim més confiança, donant a entendre que en tota la resta de contextos no és també el nostre jo qui s’està mostrant?

Reconèixer que un fa teatre quan actua davant dels altres, perquè ho fa des d’una identitat que no és la pròpia, sinó una que està adoptant per adaptar-se a allò que s’espera d’ell o perquè l’interessa fer-ho així per la raó que sigui, suposa partir d’una determinada concepció de què configura el nostre jo, la qual comportaria una visió un tant rígida del subjecte, que només seria “ell mateix” quan mostra una cara concreta del poliedre que incorpora totes les seves possibilitats. El debat finalitzà recollint com tot això es relaciona la qüestió de la llibertat humana i la seva capacitat per poder suportar la pressió que exerceix la societat per tirar endavant a la vida amb una major o menor dosi de teatralitat. Ja poden tornar a connectar els seus telèfons mòbils. La funció ha finalitzat...

 

Día y Hora: Jueves 11 de abril, de 19 a 21 h.

Lugar: Sala cultural de El Corte Inglés de Avenida Puerta del Ángel 19, de Barcelona.

Coordina: Joan Méndez

Entrada gratuita. Aforo limitado a la capacidad de la sala.