Filmosofia a la biblioteca de Cardedeu

El silenci abans de Bach

Filmosofia 22 de Novembre a les 18h. a la Biblioteca Marc de Vilalba de Cardedeu

Entrada lliure.

Deia Nietzsche que “sense la música, la vida seria un error”. I sembla ser que Steve Jobs, després d’escoltar a casa seva com el virtuós Yo-Yo Ma va tocar una peça de Bach amb un Stradivarius de 1733 exclamà: “La teva interpretació és el millor argument que mai he sentit a favor de l’existència de Déu”. I Cioran arribà a dir que “Déu li deu tot a Bach. Sense Bach, Déu seria un personatge de tercera classe. La música de Bach és l’única raó per a pensar que l’Univers no és un desastre total. Amb Bach tot és profund, real, res no és fingit. El compositor ens inspira sentiments que no ens pot donar la literatura, perquè Bach no té res a veure amb el llenguatge. Sense Bach jo seria un perfecte nihilista.” 

El film estrenat l’any 2007 té com a guionistes a Carles Santos i Pere Portabella, qui també el dirigí i feu de productor. Reproduïm aquí el text que podem trobar en la pàgina web de Pere Portabella, on podem trobar el següent comentari:

“La pel·lícula parteix d'una estructura musical prèvia. La banda sonora es nodreix d'obres de J.S. Bach, de dues sonates de Fèlix Mendelssohn i d'un estudi de Györg Ligeti, que creen una volta arquitectònica sota la qual transcorre la història de la pel·lícula. Una passejada pels segles XVIII, XIX i XXI de la mà de J.S. Bach.

Johann Sebastian Bach arriba a Leipzig amb la família per ocupar el lloc de Kantor a l'Escola de Sant Tomàs. Treballador aplicat i devot, la seva posició social i laboral és lluny de ser privilegiada; però la seva fama com a compositor i intèrpret creix exponencialment al llarg de la seva vida i va més enllà de la seva mort, i és en el present tant un referent de l'alta cultura com una icona popular.

Punt

No hi ha més argument en aquesta pel·lícula. Com en totes les de Portabella des de fa trenta anys, Die Stille vor Bach és cinema despullat d'anècdota. Ni es desvetlla cap intimitat, ni hi esclata cap escàndol, ni s'explica pràcticament res que no se sàpiga; Bach, de fet, apareix, pròpiament parlant, en escasses escenes: és exactament l'oposat d'un biopic. És també l'oposat del format telesèrie  inflat a 35 mm (en les pel·lícules comercials actuals, els personatges parlen pels descosits perquè la indústria de producció de pel·lícules ja no creu en la imatge ni en el cinema).

Amb prou feines es parla, però podríem dir que aquesta pel·lícula parla fonamentalment de dues coses: del treball i de la Història. 

És mitjançant el treball que aquesta pel·lícula escull parlar de l'art. Bach no és un geni que crea ex nihilo per pura i transparent inspiració divina. És un treballador inesgotable que ven la seva dedicació i el producte de la seva intel·ligència creativa a canvi de (pocs) diners. Ha de lluitar per mantenir la feina i és un compositor conscient de les condicions materials que fan possible la seva música. Tota la pel·lícula està filmada amb so directe, remarcant d'aquesta manera com la música procedeix sempre de la tècnica i de la fisicitat dels diferents instruments, i també de l'esforç i del virtuosisme de l'execució. Bach ensenya al seu fill que la música que sona dins del seu cap se socialitza precisament mitjançant la seva tècnica d'interpretació. Els personatges d'aquesta pel·lícula, per norma general, i no tan sols Bach, treballen: hi ha camioners que interpreten música, carnissers que empaqueten vísceres amb partitures de Bach i afinadors de pianos que són cecs. Es podria dir que aquesta pel·lícula també treballa, ja que rebutja limitar-se a explotar les baixes passions o les expectatives o la necessitat d'evasió dels espectadors, als quals se sol·licita també que participin del treball de la pel·lícula.

A Die Stille vor Bach no hi ha una història lineal: la pel·lícula avança, com sempre al cinema de Portabella, mitjançant seqüències sense altre relació "causa-efecte" que la que vulgui establir el propi espectador. Sí que hi ha, en canvi, molt d'Història, tot i que ens trobem davant d'allò més oposat a una superproducció històrica. Es tracta d'una pel·lícula europea. Europa és la seva nacionalitat, perquè Europa és el seu camp afectiu, simbòlic, històric i polític que la sustenta: és el seu escenari. Aquesta pel·lícula (rodada en tres idiomes: castellà, italià i alemany) sosté que Europa no podrà seguir endavant sense reconèixer que sota el seu passat (avui transmutat en un escenari turístic recorregut  per joves amb motxilles) i el seu incert present polític (dominat per la tecnocràcia i l’amnèsia), rau una Història tensa, conflictiva, dramàtica (el cor de la pel·lícula es situa a Dresden). Que l'esplendor de la seva cultura es inseparable del sofriment i de l'explotació infringits durant segles, que en la seva base formigueja una multitud com la del mercat de Leipzig. Que el seu present no és menys tumultuós i ambivalent que el seu passat.