Cafés Filosóficos

Biblioteca Marc de Vilalba de Cardedeu

divendres, 21 de desembre 2018 - Horari: 18h 

FILMOSOFIA: tertúlia de cinema i pensament
Crash(2004) del dir. Paul Haggis

És possible conviure en harmonia en una societat multiètnica? Són les diferències culturals una barrera insalvable i, en conseqüència, estem condemnats a què les ciutats distribueixin la pluralitat donant lloc a guetos? Hi ha alguna manera de fer desaparèixer els prejudicis i de potenciar el diàleg que afavoreixi la integració? Interculturalitat o multiculturalitat, quin ha de ser el model? A on ens porta la globalització?

La pel·lícula Crash és un film coral dirigit pel canadenc Paul Haggis. Es va estrenar l’any 2005, i va assolir importants premis, entre els quals podem destacar els Òscars de Hollywood a millor pel·lícula, millor guió original i millor muntatge. Situada a la ciutat de Los Ángeles pocs anys després de l’enfonsament de les Torres Bessones del World Trade Center de Nova York a causa dels atacs terroristes de l’organització terrorista islàmica al-Qaeda el dia 11 de setembre del 2001, el film ens presenta sis relats aparentment independents entre si, que segons va avançant la cinta es van entrellaçant fins que, ja sigui a causa del destí o per pura casualitat, tots ells han confluït per tal que succeís l’esdeveniment central.

Els estereotips, la incomprensió, el racisme i la xenofòbia són els elements que defineixen a bona part dels protagonistes de les sis històries que ens presenta Haggis. Tant és que passin coses que contradiguin el clixé que uns i altres s’han format sobre els blancs, els negres, els coreans, àrabs, llatins, iranians, etc. Els prejudicis només necessiten un cas a favor per reafirmar-se, encara que es donin molts casos que no encaixin amb ells, d’aquí la greu dificultat que tenim per eliminar-los. D’altra banda, la pel·lícula també ens presenta com l’ésser humà, depravat i immoral en el seu comportament, pot en ocasions mostrar el seu aspecte més humà i jugar-se la vida per ajudar a algú al que prèviament havia tractat com si no fos realment una persona. I, si això és possible, i ho és, potser encara es pot mantenir alguna esperança en què l’ésser humà sigui capaç de crear espais de convivència on les diferències no siguin interpretades en termes d’amenaça.

Sense dubte, estem davant d’una pel·lícula amb un bon ritme que convida a la reflexió, deixant entreveure la necessitat de cercar respostes col·lectivament en aquesta època nostra de postmodernitat, temps líquids i poques certeses.  Si deia Sartre allò de “L’infern són els altres” en la seva peça teatral A porta tancada, ara que la globalització ha obert totes les portes i les migracions formen part de la realitat quotidiana no queda altre opció que mira d’entendre’ns, tot tenint clar que cap solució pot passar per deixar ningú fora de lloc.

Biblioteca Marc de Vilalba de Cardedeu

divendres, 26 d'octubre 2018 - Horari: 18h.    Entrada lliure

FILMOSOFIA: tertúlia de cinema i pensament
The game (1997) del dir. David Fincher

Quin regal li faries al teu germà pel seu aniversari, si fos un ric multimilionari i tingués en abundància tot allò material que es pugui imaginar? Com el podries sorprendre? Se t’acut alguna cosa per regalar-li que ell mateix no hagués pogut mai comprar? Potser fent-lo viure una experiència inesperada? De quina manera i quina mena d’experiència?

La pel·lícula The Game va ser dirigida per David Fincher i protagonitzada per Michael Douglas, Sean Penn i Deborah Kara Ungen, entre d’altres, i es va estrenar l’any 1997. Per la seva trama argumental podríem dir que aquest és un film que s’anticipa al seu temps a l’actual oferta d’oci que presenten els anomenats “Escape Rooms”. En aquests jocs, un grup de persones entren en un espai determinat i han d’anar superant una sèrie de proves per aconseguir avançar d’habitació en habitació fins arribar a resoldre l’enigma que se’ls planteja. Ara bé, a diferència del que passa en els escape rooms, en el cas de la pel·lícula el Nicholas Van Orthon, el protagonista de la història, es veurà abocat a viure aquest joc de simulació sense tenir clar en cap moment què li està passant de veritat i què forma part del joc.

Aquesta indefinició sobre realitat i ficció, o entre realitat i hiperrealitat en termes del filòsof francès Jean Baudrillard, forma part precisament del propi joc. Tant és així que aconseguirà amb escreix el seu objectiu: provocar que el Nicholas visqui el desenvolupament dels esdeveniments que es va trobant, i davant dels quals ha de prendre decisions, amb una sensació contínua de confusió i neguit. Tot és massa real per a no ser cert, però a la vegada resulta ser massa estrany en comparació amb el que fins aquell dia sempre havia viscut. La incògnita sobre com s’ha d’interpretar tot el que està passant aconsegueix el director mantenir-la fins al final del film, fent així que la pel·lícula sostingui l’espectador en el mateix suspens que angoixa constantment al protagonista.

Un film efectista i amb un bon ritme, suggerent i satíric, que podem situar al capdavant de les diverses pel·lícules que proliferaran en qüestió una dècada al voltant de la mateixa temàtica: la dificultat de l’ésser humà en l’època postmoderna de poder destriar de tot el volum d’informació que tenim al nostre abast quina és fiable i quina respon a la manipulació que algú pretén exercir sobre nosaltres. Intenten jugar amb nosaltres?

Biblioteca Marc de Vilalba de Cardedeu

FILMOSOFIA: tertúlia de cinema i pensament

Hijos de los hombres(2006) del dir. Alfonso Cuarón

divendres, 28 de setembre 2018 - Horari: 18h 

Què passaria al món si succeís que a partir d’un cert moment i sense que ningú no tingués cap coneixement de quina podria ser la causa, les dones deixessin de generar òvuls? Cap dona podria quedar embarassada no hi hauria la possibilitat de la fecundació in vitro. A on ens portaria tot això? Una societat on no hi ha naixements, on ningú no continuarà, destinada a desaparèixer… Si després de suportar durant 18 anys aquesta infertilitat humana ens trobéssim amb una dona embarassada, què creiem que passaria? Com reaccionaríem tots plegats? I ella?

Aquest film, dirigit pel mexicà Alfonso Cuarón, es va estrenar l’any 2006 i de seguida va rebre un gran reconeixement per part de la crítica, que situava a la pel·lícula com una de les deu millors que s’havien estrenat aquell any. Protagonitzada per Clive Owen, Julianne Moore i Michael Caine en els papels principals, el relat ens trasllada al 2027 per mostrar-nos quin tipus de societat cabria esperar si manqués tota esperança de futur a causa de què les dones deixen de ser capaces d’engendrar vida nova.

El punt de partida d’aquesta història de ficció ens recorda la manera de fer que trobem a les novel·les de José Saramago: es parteix d’una situació molt improbable però no impossible, i a partir d’aquí es van dibuixant quines serien les conseqüències que segurament se’n derivarien.

Ara bé, segons quina sigui la nostra consideració sobre la condició humana, imaginarem d’un mode o un altre diferent a on ens portaria el fet que les dones ja no portessin fills al món. Tot i així, segur que pràcticament ningú no veuria aquesta situació com a positiva ni desitjable en absolut, però és possible que hi haguessin discrepàncies sobre què comportaria això i quines implicacions generaria de cara al manteniment de l’ordre social i la manera de viure de cadascú.

Tanmateix, si després de molts anys de no néixer cap nen ni nena, miraculosament succeís que una dona quedés embarassada, com hauria de reaccionar? Què hauria de fer? Comunicar-ho? A qui? De qui refiar-se? En un món que ha entrat en un nihilisme desesperançat i on els valors d’antuvi semblen haver desaparegut per complet, com actuar amb aquest tresor?

És interessant la relació que es pot establir entre la temàtica de la pel·lícula i la filosofia de Hannah Arendt, la qual posa un gran accent en el caràcter específic de la natalitat humana a l’hora d’examinar quins puguin ser els elements clau que defineixen la nostra condició.

 

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

Filmosofia a la Biblioteca de Cardedeu

divendres, 22 de setembre 2017 - Horari: 18h 

FILMOSOFIA: tertúlia de cinema i pensament
Thelma & Louise (1991) del director Ridley Scott

Fins a quin punt decidim la direcció que porta la nostra vida? Què podem fer si sentim un cert grau d’insatisfacció vital?  Com assolir la sensació de llibertat necessària per tirar endavant amb la nostra existència? Quan els estereotips i prejudicis instal·lats en la societat no deixen cap altra sortida que anar contra el propi sistema, hi ha alguna possibilitat de realitzar-se personalment més enllà de la tragèdia?  

Amb aquest film, convertit ja en pel·lícula de culte, Callie Khouri va aconseguir l’estatueta de l’Òscar al millor guió original l’any 1992, així com el Globus d’Or pel mateix motiu. Les seves dues protagonistes, Geena Davis (Thelma) i Susan Sarandon (Louise), van ser nominades com a millor actriu; i el seu director, el Ridley Scott, com a millor director. Fotografia i muntatge també van rebre nominacions als Òscars. Es tracta, sense dubte, d’una pel·lícula atrevida, subversiva i sorprenent, sobretot pel moment en el qual es va estrenar, al capgirar en clau feminista molts dels elements que es trobaven presents en diversos gèneres cinematogràfics on els protagonistes fins aleshores havien estat sempre els personatges masculins.

En aquest sentit, ens trobem davant d’una road movie amb un toc de western, on dues amigues decideixen fer un parèntesi en les seves rutinàries vides, per marxar juntes un cap de setmana a passar-ho bé i respirar una mica de llibertat. Tanmateix, els esdeveniments les aniran portant cap a una espiral de delictes (a ulls de la llei), on un dels comuns denominadors serà el reaccionar de manera violenta (trencant així el rol que s’espera habitualment del comportament femení) davant les actuacions masclistes, insultants i abusives amb què ensopegaran en el seu viatge a bord d’un fantàstic Ford Thunderbird de color verd.

La pel·lícula obre moltes qüestions per al debat: el valor de l’amistat i el sentit que donem a la sexualitat en les nostres vides, la capacitat per part de les dones de gaudir d’autonomia i poder realitzar-se en una societat patriarcal, la possibilitat d’arribar a cometre un crim en determinades situacions, si es pot considerar un acte de noblesa acabar amb la pròpia vida abans que resignar-se a patir les conseqüències d’una legalitat injusta que s’afanya a identificar com a “perillós criminal” a aquells que reaccionen contra el rol que se’ls vol imposar, etc.

___________
Dinamitzador: Joan Méndez
Aquesta activitat requereix el pagament del servei de préstec interbibliotecari (1,50€) en cas de que no disposeu de la pel·lícula.

Filmosofia a Cardedeu

Tertúlia filosòfica al voltant de la pel·lícula: Victòria, de Sebastian Schipper

Divendres, 16 de desembre 

Horari: de 19 a 20,30 h.

Lloc: Bilblioteca Marc de Vilalba, Cardedeu.

Entrada lliure

Dinamitza: Joan Méndez

La vida dels altres

divendres, 17 de juny2016 - Horari: 19h

Filmosofia a Cardedeu Biblioteca Marc de Vilalba

Filmosofia: La vida dels altres

Entrada lliure.

Què hem de fer preferentment en cas de conflicte: obeir les normes dels nostres superiors en la jerarquia estatal, o la nostra consciència entorn el que està bé i el que no? Si ens comportem tal com ens demanen les lleis i institucions que regulen les nostres vides, possiblement no tindrem problemes amb la policia i les forces de seguretat... Però, es pot realment viure en contra de les pròpies conviccions? Fins a quin punt estem disposats a defensar allò que creiem que és just, malgrat pugui contradir l’ordre establert?

El director Florian Henckel von Donnersmarck va dur a la gran pantalla aquesta obra mestre del cinema alemany, que va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa l’any 2006 (i el BAFTA, el César i el Premi al millor film i millor actor del Cinema Europeu de l’any, entre molts altres reconeixements). En aquest original cinta se’ns presenta la vida d’un alt funcionari de la Stasi, el servei d’intel·ligència de la República Democràtica Alemanya, encarregat de vigilar els moviments de qualsevol persona que pensessin que podia conspirar contra el règim. La seva funció consistirà en espiar a un escriptor i la seva dona, que es actriu, i passar informes sobre tot allò que diuen i fan, car la seva casa està plena de micròfons amagats, i ell pot escoltar perfectament les seves converses sense que ells siguin conscients de res.

El funcionari de la Stasi havia desenvolupat sempre la seva feina amb una manca absoluta de qüestionament entorn la seva actuació. Senzillament s’havia limitat fins llavors a obeir ordres, confiat en què fer allò que li manen és la millor manera de servir al seu país. Tanmateix, a l’escoltar ara els diàlegs entre l’actriu i l’escriptor, així com també els intercanvis que mantenen amb els seus amics (cal destacar a més que el funcionari porta una vida totalment gris sense amics de cap mena i allunyada de cap relació afectiva), el vigilant comença a entendre què està passant en la RDA i la injustícia que suposaria perseguir a aquestes persones. Per aquesta raó, es dedicarà a partir de llavors a passar informes ficticis sobre els seus moviments, mirant de protegir-los tant com sigui possible, fins el punt d’arribar a entrar a casa d’ells per amagar alguna prova que els pugui incriminar quan sap que aniran a fer algun registre.

Una de les coses que potser criden més l’atenció de tota la història és el fet de què el nostre protagonista està permanentment jugant-se la vida per ajudar a unes persones que el més probable és que mai sàpiguen que està fent això per salvar-los. Però, una vegada que el funcionari ha escoltat la Sonata per a un home bo no pot evitar veure’s interpel·lat per la música i sentir com alguna cosa es transforma en el seu interior.

 

 

La deu de la donzella

divendres, 18 de març 2016 - Horari: 19h

Filmosofia a Cardedeu Biblioteca Marc de Vilalba

La deu de la donzella (1960)

On és el límit entre la venjança i la justícia? Es pot perdonar el crim d’una filla? Caldria fer-ho? Quan algú fa molt de mal a una persona del tot innocent, de manera deliberada i sense cap càrrec de consciència, ens ha de merèixer cap consideració, o tenim dret de retornar-li tot el mal que ha provocat, o si més no, de garantir que mai més podrà fer res semblant a ningú més?

El director suec Ingmar Bergman va guanyar el premi Oscar l’any 1960 a la millor pel·lícula de parla no anglesa per aquesta cinta, així com l’Espiga d’Or a la Seminci i altres reconeixements importants. Ambientada a l’època medieval, igual que El setè segell, aquestes dues pel·lícules seran les úniques de Bergman que aconseguiran rebre l’aprovació del pare del director, l’Erik Bergman, un pastor luterà d’idees religioses conservadores.

La dona del protagonista descobreix que els homes que han allotjat gentilment a casa seva porten entre les seves pertinences el vestit de la seva filla, que ha desaparegut estranyament i que ja havia d’haver tornat a casa. Quan comunica el que acaba de saber al seu marit, aquest no té cap dubte de què és el que ha de fer. Els viatjants que té dormint dins la seva llar li han assassinat la seva filla, de manera que l’única resposta possible davant el que ha passat que pot considerar no és altra que la de la venjança. (I de fet l’espectador té una dada més que el cavaller potser sospita però no sap del cert: abans de matar-la ha estat violada).

Després de seguir un antic ritual de preparació pel que li toca fer, el cavaller entra a la sala on estaven dormint els assassins, els desperta (per donar-los l’oportunitat de defensar-se, tot i que podria haver-los matat més fàcilment si no ho feia), i a continuació venja la mort de la seva filla. Tanmateix, un dels viatgers es tracta d’un noi molt jove que en realitat no ha intervingut en el crim ni la violació, tot i que tampoc ha fet res per evitar-ho. El cavaller, malgrat els dubtes de la seva dona, aplicarà la mateixa lògica implacable contra el jove. Una vegada consumada la venjança, el pare i la mare, acompanyats d’altres personatges, van al bosc a buscar el cadàver de la filla. Quan el troben, el cavaller, un home cristià, sent menyspreu per si mateix pel que ha fet. Demana perdó a Déu pels seus actes i promet construir una església justament en aquell lloc com a senyal del seu penediment. En fer-ho, en el moment d’aixecar el cos de la seva filla esdevé un acte miraculós: mana aigua de sota del cadàver. Ara entenem el títol del film: “el deu de la donzella”.

Dinamitza: Joan Méndez

Good bye Lenin!

Filmosofia a Cardedeu

Divendres, 26 de febrer 2016 - Horari: 19h

Lloc: Sala d’actes de la Biblioteca Marc de Vilalba de Cardedeu

Dinamitzat per: Joan Méndez

Podeu veure la programació de la temporada a: http://www.bibliotecacardedeu.cat/activitats/filmosofia/ 

Aquest mes de gener dedicarem la sessió de filmosofia a Good bye Lenin! (2003), del director Wolfgang Becker.