El subjectivisme cartesià i el naixement de la filosofia moderna

Sovint es parla de René Descartes no tan sols com una de les figures més destacades del racionalisme del segle XVII, sinó també (i més important) com el pare de la filosofia moderna. En aquest sentit i si l’afirmació és correcta, podríem dir que el pensament cartesià suposa un moment culminant a la història de la filosofia, fins el punt que aquesta tindria un abans i un després respecte aquest autor. I és que, certament, la filosofia canvià després de Descartes, de la mateixa manera que va experimentar una gran transformació la filosofia grega després de Sòcrates (per això anomenem “presocràtics” a tots els pensadors anteriors al tàbac d’Atenes).

Es podria dir que això mateix és aplicable a tots els grans filòsofs, en la mesura que han deixat petjada a la història del pensament de tal manera que la posteritat no ha pogut filosofar sense fer-ne referència a ells i, per tant, els ha de tenir sempre en consideració. L’objecció és vàlida, però només a mitges. Hi ha filòsofs, i Descartes n’és un, que destaquen no només per les solucions que donaren a determinats problemes, sinó també per la fonamentació filosòfica que varen utilitzar a l’hora d’enfrontar-se a aquests problemes. La veritable originalitat de Descartes rau en el nou fonament filosòfic que va implantar. Veiem per què.

A la filosofia anterior a Descartes, l’existència del Món no és qüestionada. De fet, el filòsof que podríem anomenar “pre-cartesià” parteix del Món que té davant seu, roman perplex quan el contempla i, finalment, tracta de comprendre’l. Així, la primera realitat amb la qual es troba el pensador és el Món, i la tasca filosòfica consisteix en clarificar en què consisteix aquest Món que tinc davant i quina és la millor forma de viure en ell.

Habitualment, per explicar aquesta realitat que ens envolta, els filòsofs han manifestat la idea de què aquest Món no és més que una còpia o succedani d’un altre superior i perfecte, o bé l’han divinitzat o l’han vist com l’escenari en el qual Déu va traçant la seva Creació. Es discuteix llavors si el Món és d’aquesta o d’aquella manera, però no si aquest existeix o no; el Món és el principi de tota reflexió, fins i tot d’aquelles que apunten cap al propi subjecte. Dit d’una manera més tècnica, la reflexió filosòfica pre-cartesiana se centra en l’objecte, i no en el subjecte.

El que destacarà en Descartes serà la instauració del subjectivisme. Segons ens diu aquest pensador, no es pot fonamentar la filosofia en el Món, perquè qui sap fins a quin punt podria ser que els sentits m’enganyessin i si alguna cosa que veig és plenament real. Com puc saber si allò que estic veient, escoltant, olorant... no és només una fantasia que algun Geni em fa veure i sentir únicament per burlar-se de mi? Ja no es tracta de què els sentits em puguin enganyar en determinades circumstàncies fent-me veure una cosa diferent de com és en realitat (per exemple, quan fico un pal dins l’aigua i sembla que la part submergida s’ha doblegat en comparació amb la que resta fora), sinó que encara és més greu: com puc saber que tota la meva vida sensorial no és una absoluta fantasia?

La incertesa de les dades sensorials (Una ment meravellosa), juntament amb la dificultat que existeix a vegades per distingir la vigília del somni (La vida es sueño, Abre los ojos, Vanilla sky), els errors que en ocasions cometem al raonar, més la famosa Hipòtesi del Geni Maligne (Desafiament total, The Game, Matrix, El show de Truman) alimentaran en Descartes un Dubte Metòdic que definirà un tipus d’escepticisme que, a diferència del de Pirró d’Elis o Sexto Empírico, tractarà en aquest cas d’autosuperar-se per arribar a una primera veritat que sigui completament irrebatible.

On trobarà Descartes aquesta veritat? Una vegada ha rebutjat que aquesta pugui procedir de fora, doncs tot allò que l’envolta és incert (amb la qual cosa es desmarca de les posicions empiristes), l’única possibilitat de sortir d’aquest dubte hiperbòlic resideix en ser capaç de donar amb una veritat intuïtiva de caràcter evident, un enunciat clar i distint que acompleixi la condició exigida per la primera regla que ens enuncia en el seu mètode. Aquesta veritat només es podrà trobar en el propi subjecte, en el propi jo: puc dubtar de tot, però no del fet que estic dubtant; aquest jo que està dubtant i pensant existeix. Tot pot ser fals, però jo mateix, que estic considerant que tot pot ser fals, no puc ser-ho. Adquirir consciència del meu propi dubte assegura la realitat del meu propi ésser: “penso, aleshores existeixo” (cogito, ergo sum).

Les següents passes que donarà Descartes seran resumidament: diferenciació entre ànima (res cogitans) i cos (res extensa), afirmació de les idees innates i demostració de l’existència de Déu (res infinita), presentació de Déu com a garantia de coneixement en tant que la nostra raó ens pot mostrar amb claredat i distinció (doncs la bondat i omnipotència divina no permetrien que tota la nostra vida fos una falsificació), i a continuació reconeixement de l’objectivitat de les qualitats matematitzables del món físic, que serà explicat en termes purament mecanicistes.

Si bé la filosofia posterior adoptarà un punt de partida filosòfic subjectivista en la línia cartesiana (de manera que a partir d’ell tot filòsof s’haurà d’enfrontar amb el repte de com superar el solipsisme per poder afirmar l’existència d’una realitat objectiva), la major part s’allunyaran de les solucions que proporciona el racionalista francès i tractaran de trobar les seves pròpies respostes, donant-se així propostes de tot tipus: el panteisme de Spinoza, la monadologia de Leibniz, l’empirisme antimetafísic de Hume, el transcendentalisme kantià, l’idealisme absolut de Hegel, l’utilitarisme milleà, la fenomenologia de Husserl, l’existencialisme de Sartre, el personalisme de Mounier, etc. Tanmateix, tot tindran en comú reconèixer el lloc absolutament central que ha d’ocupar el subjecte com a eix fonamental de tota reflexió filosòfica.

 

---------------------------------------------