Descartes (DI)

A la setmana següent, passejant en bici a l’entorn d’Amsterdam... 

D:Quin dia tan preciós. El Sol llu d’una manera espectacular, ideal per voltar per aquests camps tan verds i florits. Per cert, parlant del Sol, ¿heu sentit que hi ha un astrònom polac que defensa que el centre del Cosmos no és la Terra, sinó el Sol? Sembla que està disposat a xafar el vostre geocentrisme.

 

PT: Parles de Nicolau Copèrnic. Es veu que li arribaren no sé quins escrits d’Aristarc de Samos, un astrònom antic, on sortia la idea, i decidí treballar amb aquesta hipòtesi. He llegit les seves teories, i reconec que no estan gens malament. A més, d’altres científics prestigiosos, com ara Kepler o Galileo, estan apostant fort per la seva cosmovisió. Potser ens vam equivocar.

 

 

 

A: ¿Però, us imagineu que finalment resulta que la Terra es mou i gira al voltant del Sol, amb tota la resta de planetes i estels? Què fort, no? Tant clar que ens semblava que el Cosmos és geocèntric... Si cap dia es demostra el contrari, no crec que mai m’acostumi a la idea. La sensació que dóna és ben bé la contrària.

 

D: Arran d’aquesta qüestió, se m’acut el següent. Si això que semblava tan segur, pot passar que s’acabi demostrant que és fals, què més no podrà caure de tot el que ens han ensenyat? Quina seguretat tenim que sigui cert, tot allò que ens van explicar a l’escola? Com podrem restar segurs de res, d’aquí en endavant? Us adoneu de la gravetat del que estic dient?

 

A: Home, tampoc cal dramatitzar. No tens per què dubtar ara de tot. Altres coses sí són segures. Perquè això no sigui com sempre havíem cregut, no hem de pensar que tot el que creïem  hagi de ser fals.

 

D: Jo no dic que sigui fals, sinó que ja no hi podem confiar en la seva veritat. I per cert, quines són aquestes coses que veus tan segures i certes?

 

A: Doncs ben fàcil. Mira, un exemple: estic segur que allò que hi ha al costat d’aquells arbres és un molí. No et sembla prou clar? Pots dubtar-ne acàs del que dic?

 

D: Naturalment. Llegeix els tropos dels escèptics hel·lenístics i veuràs com és perfectament possible dubtar de les dades sensorials. I encara podem reforçar els seus arguments, apel·lant a la possible existència d’un Geni Maligne, la distracció del qual sigui precisament la de provocar al·lucinacions a la gent.

 

PT: Ara que dius això, recordo que no fa gaire vaig llegir un llibre on el protagonista, un cavaller andant anomenat don Quijote, menciona freqüentment un encantador, un tal Frestón, com l’artífex de les seves estrambòtiques visions. S’ha sembla a aquest Geni Maligne del que parles. Però això és pura ficció. Aquest Frestón no existeix i don Quijote és un foll.

 

D: Com ho saps que no existeix? ¿Com pot estar segur que ningú no manipula totes les teves dades sensorials i et crea una realitat artificial, una realitat que només és real per a tu, i per a ningú més que tu?

 

PT: Però això que dius és massa! Penses de debò que és possible que algú estigui manipulant tot el que percebeixo mitjançant els sentits?

 

D: Bé, no dic que passi, sinó que com saps que no està passant.

 

PT: Pensa que si fos així, tu no series llavors res més que una imatge que algú em fa veure, però no existiries més enllà, és a dir, no series plenament real.

 

D: Exacte. ¿Com saps que no sóc un producte fictici, posat en la teva ment per art d’encantament?

 

PT: Perquè et puc veure i et puc tocar. Potser algú pugui manipular el que veig, però el que toco...

 

D: No trobo perquè el tacte ha de ser diferent de la vista. En darrera instància no deixen de ser tot sensacions. I si es poden falsejar unes, també les altres.

 

PT: Doncs bé, potser tens raó. No puc demostrar que aquest Geni del que parles no pugui existir. I llavors què?, no hi ha res del que podem estar segurs?

 

D: Deixam’ho pensar bé. Suposem per un moment que tot sigui fals, el que veiem, el que pensem, el que sentim, tot. Suposem que certament hi ha un Geni tal com deiem.

 

A: Què en treurem d’això?

 

D: Espera un moment, tingues paciència. Anem a descriure l’estat de la qüestió. Estic considerant ara mateix que tot és fals... tot el que penso, escolto, sento resulta fals... Clar, ja ho tinc! Ja tinc quina és la primera veritat que puc trobar! Si penso que tot pot ser fals, el que no pot ser fals és precisament el fet de què jo estic pensant que tot pot ser fals. Per tant, la meva pròpia existència com a ésser pensant és indubtable. Penso, aleshores existeixo.

 

A: I ara que ja tens la teva primera veritat, què faràs amb ella?

 

D: Em servirà com a primera pedra de l’edifici que he de construir per tal de fonamentar el saber sobre una base autènticament sòlida. La filosofia anterior no estava ben fonamentada, perquè partia directament del món i no del propi subjecte. I és del subjecte que n’hem de partir, car del contrari no podrem garantir mai la validesa dels nostres coneixements. Per aquí es per on ha d’anar la Filosofia Moderna!

 

--------------------------------------------