Empirisme britànic (DI)

Dies més tard, en el club de billar Empiria, situat a la plaça St. Andrew d’Edimburg, uns quants filòsofs es reuneixen per jugar una partida al billar americà...

 

L: Fa temps que no practico, no sé com estaré de forma. Qui va amb mi?

 

H0: Jo mateix. Ja veuràs quina pallissa els hi donarem.

 

B: Veig que ja heu pactat anar junts, com bons contractualistes. Doncs no t’equivoquis “home-llop”. Jo no en sé gaire, però el meu company és tot un mestre. Viu aquí al costat i ve molt sovint. Que no us passi res.

 

H1: Em defenso, però tampoc cal exagerar. De tota manera, avui no teniu res a fer, veritat Willy?

 

L: Amb qui parles? Qui és aquest Willy?

 

H1: Res, coses meves. Bé, som-hi. Qui obre el joc?

 

H0: Deixe’m que comenci el bisbe.

 

B: Allà vaig. Paammm!

 

H0: Has entrat una bola ratllada. Així, ens toquen les llises. Escolteu, ¿que sabeu qui són aquells de l’altra taula? Abans els he sentit parlar de filosofia...

 

L: Tinc entès que són uns racionalistes del continent que han vingut a passar les vacances, però no sé més.

 

H1: Un d’ells em sona, el tinc vist... Humm, ara recordo. Quan vaig anar a La Flèche, a França, hi havia un retrat d’aquell del bigotet en el quadre d’honor d’antics alumnes. És Descartes, un filòsof i matemàtic eminent, considerat el pare de la Filosofia Moderna.

 

B: I els altres són Pascal, Spinoza i Leibniz. De la seva filosofia m’agrada el que prengui com a punt de partida de tota reflexió el propi subjecte. Però en altres coses... Allò de les idees innates i de què la raó pot anar més lluny en el coneixement del que permeten les dades sensorials... Sense dubte, l’empirisme és més sòlid.

 

H0: Certament, tens raó bisbe. La quatre a la cantonada, has vist? Ja només ens falta una i la negra. Ja podeu preparar-vos per pagar el te de les cinc.

 

L: Per poc entra. De tota manera, hem de reconèixer que han fet altres contribucions importants. La distinció cartesiana entre qualitats primàries i secundàries, o entre el món tal qual jo el percebo i el món material extern que causa les meves sensacions, són també ben profitoses per desplegar una filosofia empirista.

 

H1: Ja us hem igualat. Em sembla que el meu company, no deu estar gaire d’acord. M’equivoco?

 

B: I tant que no! La distinció que fan entre qualitats primàries o objectives per un costat, i  secundàries o subjectives per l’altre, no té raó de ser. Totes són igualment subjectives, senzillament perquè totes les nostres percepcions ho són.  No hi ha una realitat objectiva material, existent de manera independent de què algú la percebi o no; a mès d’una realitat subjectiva, la nostra, que és la que ens representem mitjançant l’experència. Només existeix la realitat subjectiva. Per què hi hauria d’existir un món material? Nosaltres coneixem les nostres percepcions i prou, no coneixem cap realitat material externa. A més, tampoc tenim cap necessitat de recórrer a ella per explicar l’origen de les nostres idees. Te n’adones?

 

L: No sé si acabo d’entendre el que dius. Si no hi ha un món material que m’enviï les meves idees simples, quina és la causa doncs de les meves sensacions?

 

B: Només ens queda la negra. Ho teniu malament. Què pensàveu guanyar-nos, potser? Llàstima, per poc. A la següent entrarà. Mira si el que dic no és raonable. La causa de les meves sensacions és Déu directament, és Ell el responsable de les nostres idees simples. Sí, ja sé que sorprèn, però diguem: si Déu vol que jo vegi una imatge qualsevol, ¿necessita crear un món material per a que aquest estimuli els meus sentits, o li basta amb enviar-me directament la imatge a la meva ment? I ja saps el que deia Ockham, quan una hipòtesi és prescindible, treiem la navalla i fora. Doncs bé, la hipòtesi d’un món extern és absolutament innecessària.

 

H1: Ja us queda poca vida en aquesta partida. Bé, veig que no esteu d’acord en quina és la causa de les nostres percepcions, si el món extern o Déu. Jo crec que tant és possible un origen com l’altra, ja que no podem saber de cap manera quin és el seu origen. Discutiu si la causa és aquesta o aquesta altra, però, de fet, tota la estona parleu de la causalitat de manera impròpia. Nosaltres no podem conèixer cap relació causal en termes de connexió necessària, i parleu com si nosaltres estiguéssim capacitats per assegurar l’existència no ja de relacions causals entre fenòmens (la qual cosa se’ns escapa), sinó inclús l’existència d’entitats metafísiques, en quant les considereu causa de la nostra experiència. Si us plau, si ni tan sols podem restar segurs de les cadenes causals que semblen més evidents...

 

L: Com que no? Jo puc assegurar que la causa de què hagis ficat ara mateix la negra ha estat justament el teu cop certer amb el tac. Això ho acabo de veure.

 

H1: No exactament. El que tu has vist és que jo golpejava la blanca, aquesta arribava on estava la negra i després la negra es movia i entrava en el forat. Que la negra es mogués a causa de l’impacte de la blanca és una interpretació que fas sobre el que realment has vist.

 

L: Home... Segueixo pensant que jo he vist la causa.

 

H1: Ho tenia tot preparat, perquè sabia que si no ho feia així no et podria fer entendre el que vull dir. Willy! Em sents? Ja pots sortir de dins.

 

(De sobte, s’obre un dels laterals del billar i surt de dins un petitíssim nan, amb un enorme imant a la mà.)

 

H1: Bé, seguiu pensant que la causa de tot el que hem observat damunt la taula és el que hem fet amb els tacs?

 

------------------------------------------------