Freud (DI)
A la consulta d’un dels psiquiatres més eminents de Viena, pocs dies després del darrer dia...
F: Passi, passi, endavant. Segui, si us plau. Bé, vostè dirà...
P: Bon dia, doctor. Miri, vinc perquè volia informar-me sobre els cursets de tècniques d’estudi. I també m’interessaria obtenir informació entorn diversos sistemes de bateries de test, per avaluar la intel·ligència, la personalitat, la capacitat de concentració i la memòria. Ah, i també d’aquests que ajuden a decidir-se sobre el futur professional.
F: Si que vol coses. Doncs ho sento, però em sembla que s’equivoca de lloc. Aquí no ens dediquem a tot això. Potser trobarà alguna cosa d’aquestes si parla amb Alfred Binet, els conductistes americans o els membres de la Gestalt. La meva secretaria li donarà les adreces. De tota manera, per què ho vol tot això?
P: Per la meva Acadèmia d’Atenes. Cada vegada són més els alumnes que no aconsegueixen treure tot el profit que podrien del seu potencial de capacitats, i pensava que això potser ens podria ajudar.
F: Jo no crec gaire en tot aquest material que m’ha demanat, però bé, ja sap on es pot dirigir per trobar-lo. I perdoni, no ha pensat mai en fer-se una bona terapia psicoanalítica?
P: No, per què ho diu?
F: No, per res en concret. És que m’havien dit de vostè que defensava que el cos és una pressó per l’ànima i que aquest la contaminava, i que l’única vida virtuosa era la dedicada al control de les passions del cos per mantenir l’ànima el més pura possible. Ha de saber que segons la meva teoria, castigar tant l’Eros i el Thanatos pot ser font de traumes severs. Més d’una vegada m’he preguntat si la seva teoria del món de les idees no ha nascut del neurotisme provocat pel fet que, per definició, tots els seus amors no han estat res més que “amors platònics”.
P: Bé, això... Adéu, tinc pressa. Vaig a veure si tinc més sort amb algun d’aquests que m’ha dit abans.
F: Passi-ho bé! El següent.
D: Hola, doctor. Miri, venia perquè des de fa un temps que no sé què em passa que m’ha donat per dubtar de tot. És una bogeria, ja ho sé, però no ho puc evitar. Penso que tot podria ser producte de l’engany d’un Geni Maligne que es dedica a burlar-se de mi. És greu doctor?
F: Home, no fa bona pinta, la veritat. Em sembla que el que vostè necessita és descans. Vagi una temporada a Holanda a descansar, veure flors i molt de verd durant almenys deu anys, i després em torna a visitar. Pel que em diu, el seu cas només té dues sortides: o inventa una teoria filosòfica partint d’aquest dubte sistemàtic del que em parla, o s’acabarà tornant boig. Jo li recomano la primera opció. Si us plau, al sortir digui que passi el següent.
D: Moltes gràcies, doctor. Així ho faré.
U: Ja torno a ser aquí. Bon dia, Sigmund. Què fem avui? M’hipnotitza, li explico el meu darrer somni, li comento el meu oblit més important de la setmana o es dedica a meditar sobre les meves associacions lliures d’idees?
F: Hola Miquel. Et veig massa eufòric i això em preocupa una mica. Com portes el teu conflicte entre fe i raó i les teves ànsies d’immortalitat?
U: Doncs com sempre, què vols que et digui. Pateixo d’aquest sentiment tràgic de la vida que em té continuament amb aquesta angoixa... Encara que mira, l’altre dia vaig conèixer un tal Sören, molt simpàtic per cert, que em va reconfortar un xic. Resulta que amb ell li passa el mateix. És curiós, però veure que no ets l’únic al que li passa això sempre alivia una miqueta. Bé, de fet jo penso que aquest sentiment el pateix tothom, el que passa és que poca gent ho reconeix i és capaç de parlar d’ell.
F: En Sören ja fa temps que ve per aquí també. El vostre encontre d’ahir no va ser casual, ho vaig preparar perquè pensava que us aniria bé conèixer-vos i parlar plegats dels vostres punts de vista. Fins i tot, podrieu dedicar-vos a escriure sobre ells. Què et sembla?
U: No és mala idea. Mira, me’n vaig a casa per començar, a veure que em surt. Adéu. Fins dijous que ve.
F: Adéu Miquel. Recorde-te’n d’apuntar el teu darrer somni en una llibreta i me l’expliques dijous. El següent!
S: Hola doctor. Vinc perquè tinc la sensació que la vida és absurda i que res no té sentit. Sé que soc lliure per inventar la meva vida tal com jo vulgui, però sovint això em sembla més aviat una condemna que altra cosa. L’home és una passió inútil, sap? Tanmateix, igual que li dic això, m’agafa un rampell d’optimisme i passo a veure tot el que li acabo de dir com una cosa fantàstica i em vénen moltíssimes ganes de fer moltes i moltes coses, escriure llibres i jo què sé més.
F: Bo! Un altre cas d’angoixa vital, però encara més accentuat. Aquests existencialistes... El que ha de fer és treballar el màxim els seus mecanismes de defensa, que és precisament el que fa quan m’explica que li agafen aquests rampells. També li pot ajudar l’intentar que aquesta angoixa que sent i que no respon a res més que a la sensació de buit que ens envaieix al veure com passa la vida, i que en el fons sempre hi som al mateix lloc, es converteixi en una angoixa concreta.
S: I com puc convertir aquesta angoixa abstracta en angoixa concreta? Em podria donar un exemple?
F: Molt senzill. Contracti una hipoteca amb el banc!
-------------------------------------------------------------------------
1 comentario
Hervás -