Il·lustració (DI)

Al mes següent, en la guarderia “Le petit enfant” de Ginebra, dirigida per Helvétius, trobem a tres filòsofs encarregant-se de cuidar uns nens molt especials...

 

L: Us heu fixat quina fornada ens ha tocat aquest any? Quines criatures, per la mare de Déu! Mira que són estranys, eh? Mai havia conegut nens iguals.

 

H: Onze bitxos, això és el que són. Mira l’Isaac, ja està com sempre. Què simpàtic. Agafa tot el que pot i ho deixa caure. Li deu fer molta gràcia sentir el soroll que fan les coses al xocar contra el terra. Què bé, oi?

 

R: Quina poca vista que tens. ¿Què no t’has fixat en què sempre que deixa caure un objecte, cronometra la caiguda? Em sembla que l’Isaac en porta alguna de cap. Qualsevol dia ens sorprendrà a tots i formularà alguna teoria física.

 

H: Què dius? Però si és un marrec.

 

R: Deixa’t estar. Tots aquests nens que tenim aquí mostren unes inquietuds fora del que és habitual. Mostren enormes ganes d’aprendre i experimentar. Fixeu-vos. En Julien tot el dia juga a montar figures humanes amb les peces del Mecano, en Carl surt al jardinet i es dedica a classificar tota mena de bitxos i plantes, l’Antoine passa hores amb el joc de química...

 

L: L’Antoine el dia menys pensat ens farà saltar la guarderia pels aires. És un noi molt reactiu. I què em dieu de l’Agus. Agafa les peces de fusta i juga a montar la maqueta d’una ciutat, però no una qualsevol, no. Diu que està dissenyant la ciutat de Déu. Fort, no?

 

H: Sí, el cert és que aquest any anem ben arreglats amb tota aquesta quitxalla. I la resta, també són d’allò més peculiar. En Nicolau es creu que és un petit príncep i va amunt i avall pensant en quina és la política que ha de regentar un “home” de la seva condició. En Guillem passa hores i més hores retallant de les revistes totes les coses que troba que no li fan el pes, i en Johannes omple full rera full dibuixant cercles, i s’enrabia perquè mai li surten com ell vol, sinó que sempre acaba dibuixant el·lipses.

 

R: Doncs, què vulgueu que us digui. Jo m’estimo més estar amb aquesta mena de noiets, que no amb els que no diuen res, no fan res, no donen cap problema, però tampoc mostren cap interès per aprendre... A més, no donen gaire guerra. En quant arriben, cadascun s’encamina cap allò que més li crida l’atenció i gaire bé amb això ja es distreu tot el dia.

 

L: Estic amb tu. A més, són molt carinyosos i simpàtics, veritat?

 

H: Són egoistes i interessats, com tots els nens. Per molt que digueu, l’Isaac només vol trencar coses contra el terra, el Guillem destrossa les revistes, en Nicolau té deliris de grandesa... Ja se sap, els homes neixen dolents per naturalesa. Per això s’han d’educar, per fer d’ells persones de profit que sapigan respectar els demés i reprimir la seva maldat original. Ara són llobatons. Hem de vigilar que no s’acabin convertint en llops quan arribin a adults.

 

L: No són tan dolents. Això que dius és un disbarat. Són entremaliats, però no són dolents. Quan els deixem que pensin que estan tot sols, tampoc hi ha una guerra de tots contra tots. Es porten prou bé. Si trenquen alguna cosa, no ho fan per malícia.

 

H: Què em dius del Martí, no li agrada protestar ni res. Protesta per tot. ¿Recordes el dia que va deixar una nota a la bústia on presentava 95 reclamacions per com funcionava la guarderia? I això que no sap escriure. Els nens són l’antítesi de la bondat, i no em podreu convèncer del contrari. Per cert, què em dieu d’en James. Sempre vol entrar a la cuina quan  bullim aigua, perquè li encanta intentar agafar el vapor amb les mans. A qui se li acut tractà de controlar el vapor...

 

L: Calla que, com a nen ben curiós, el René. Té un ninot amb el que juga a fer veure que ell és el ninot, i el ninot autèntic un geni que li fa veure coses. És increïble. Li ensenyes per exemple una poma, i li preguntes si la vol, i el René abans de contestar agafa i li pregunta al seu ninot si la poma que li estem oferint és real o es tracta d’una visió imaginària que ell li està fent veure. Parlant de pomes, si us plau, passeu-me una d’aquell cistell. Mira, m’ha vingut ara de gust.

 

H: Té. Vigila Isaac, no corris tant que cauràs! Renoi! Ja m’ha caigut la poma. Has vist què has fest Isaac? Tingues més cura! T’ha caigut sobre el cap, oi?

 

R: Mira, pobret. S’acaba de seure en aquell racó i sembla que estigui meditant sobre el que acaba de fer. Veus com no són tan dolents? Jo m’estimo més creure en la bondat natural de l’home. De fet, em sembla que la gent adulta és bastant pitjor que aquestes dolces criatures. En lloc de reprimir els seus impulsos i sentiments naturals, el que hem de fer per educar-los és precisament potenciar les seves virtuts i mirar que es converteixin en homes absolutament lliures. Perdoneu, vaig a obrir, truquen a la porta.

 

L: Qui era?

 

R: Dos senyors anomenats Diderot i D’Alembert. Preguntaven si ens podria interessar la compra d’una Enciclopèdia. Els he enviat al despatx del director.      

------------------------------------------------