Kant (DI)

Quinze dies després, a Königsberg, capital de la Prússia Oriental, a les 17’66 hores...

 

K: Ja va, ja va!(Caram! Ara que dormia tant bé)

 

H: Bona tarda! Fas cara de son. Què t’acabes de llevar?

 

K: Renoi! És clar que sí. ¿No havíem quedat a les 17’81? Estava plàcidament somiant quan m’has despertat amb el teu truc. Era un somni tan bonic...

 

H: Ja et convenia despertar. He vingut abans perquè han avançat la cerimònia d’entrega dels premis cinematosòfics, i he pensat que si venia a l’hora que havíem convingut, potser no arribaríem a temps. Per això arribo ara. Abaix ens esperen P. i A.

 

K: Si vols esperar-me abaix amb ells, jo mentrestant em dutxo, m’arreglo i de seguida estic amb vosaltres.

 

A: Què no hi era?

 

H: Sí, ara ve de seguida. Em sembla que l’he agafat en mig d’un dels seus somnis dogmàtics. Com que ens esperava més tard...

 

P: Que no trigui gaire, si no, no arribarem!

 

(Ja a la cerimònia, es troben els quatre filòsofs asseguts en una taula prenent cava, tot escoltant i comentant el transcurs dels aconteixements. Entrega els premis l’honorable Charles de Secondat, baró de Montesquieu)

 

M: Procedeixo a la lectura dels noms dels guanyadors d’aquesta nova edició dels premis cinematosòfics, en cadascuna de les seves modalitats. Atenció! Premi per a la millor banda sonora per... Francis Bacon i el seu Novum Organon!

 

A: Mira, el primer l’ha guanyat l’inductivista detractor d’ídols. Aquest premi l’edició anterior me’l varen donar a mi, pel meu Organon. Us en recordeu? Contenia sis peces, totes lligades per la mateixa lògica.

 

K: Naturalment que sí. Vas fer una tasca formidable en aquella pel·lícula. La de Bacon l’he vist i encara que és un altre estil, no està malament. Té el seu mèrit.

 

M: Premi per a la millor pel·lícula de Terror per a... Robespierre amb Guillotina!

 

P: Un premi ben merescut. S’ho ha guanyat a pols. Ara que, com continuï fent pel·lícules tan estrafalàries, aquest home acabarà perdent el cap, ja ho veure-ho. Aquesta mena de films tan macabres sempre acaben per afectar al seu mateix director.

 

M: Premi per a la millor pel·lícula històrica per a... David H. i la seva Història d’Anglaterra!

 

H: Té gràcia. Amb tot el que he arribat a escriure de filosofia, i es van a fixar precisament en el meu treball historiogràfic. Bé, almenys em reconeixen per alguna cosa. Què hi farem!

 

K: Tranquil home, temps al temps. Jo mateix he llegit els teus llibres filosòfics i saps que els valoro molt positivament. Poc a poc ja s’anirà apreciant el teu valor com a filòsof, a més d’historiador. I a França ara mateix tens prou reconeixement. De tota manera, no em demanis que acabi acceptant el teu escepticisme, perquè ja t’he dit mil vegades que a mi això no em va. Jo segueixo confiant amb la validessa universal i necessària dels judicis de la matemàtica i de la física.

 

P: Faltaria més. Només cal recordar una mica el que vam veure al món de les Idees, per adonarse’n què la ciència no pot ser d’altre manera.

 

K: Tampoc és per això. Si és possible conèixer amb seguretat la validesa dels judicis bàsics de la ciència, ho és en la mesura en què aquests judicis són sintètics a priori, i ho són perquè estan vinculats a la manera com la nostra ment organitza el material de l’experiència, construint així la seva pròpia imatge del món.

 

A: Això és molt complicat. Em sembla que s’entén millor el que defenso a la meva teoria hilemòrfica.

 

K: Tu deies que tots els objectes que nosaltres percebem es composen de matèria i forma, no? Doncs bé, jo no dic altra cosa tampoc, sinó que la matèria dels objectes que observem és quelcom que ens proporciona el mon en si o noümen, mentre que la forma dels objectes és la nostra ment qui l’estableix. La nostra ment és activa, i a travès de la sensibilitat i l’enteniment, ordena el caos d’impressions que rep de fora, convertint-lo en un cosmos, un món organitzat.

 

A: No estic familiaritzat amb això del noümen. Un dia amb més calma m’ho has d’explicar bé.

 

M: Premi als millors efectes espacials per a... K. i la seva Crítica de la raó pura!

 

K: Eh! Aquest sóc jo! Veus, pel que deiem. En aquesta pel·lícula he aconseguit que l’espai i el temps no es vegin com una cosa ja donada (com feia tothom en les seves pel·lícules), sinó que faig que apareguin com una projecció que l’espectador realitza a partir d’allò que el va estimulant. És tota una novetat. L’espectador es col·loca unes ulleres per veure en 3-D i així contribueix a construir la seva pròpia imatge de l’espai, espai que li serveix després de marc de referència per a situar la resta d’objectes que van apareixent. I fins i tot aquests mateixos objectes que veu, són també una projecció que ell realitza a partir d’aquestes ulleres que li faig posar. És curiós, però al poc temps, se n’oblida que porta les ulleres i passa a creure que tot és exactament tal i com ho està veient. En el fons el que expresso amb aquest film és una metàfora, on la pantalla és el nostre món fenomènic, i les ulleres la nostra pròpia estructura mental. Què us sembla?

 

H, A i P: Que t’havien de donar el premi de cinema fantàstic!

----------------------------------------------------