Filosofía de la ciencia (DI)
A casa de l’Imre, el 21 de juliol de 1969, uns quants filòsofs formen part dels 500 milions de telespectadors que estàn contemplant el moment en què Neil Armstrong es disposa a trepitjar la Lluna...
Armstrong: Un petit pas per a un home, però un gran pas per a la Humanitat.
C: Increïble, oi? Bé, ja ho veieu. Semblava impossible, veritat?, doncs aquí ho teniu. L’home acaba d’arribar a la Lluna. Què gran és la ciència!
Membre del CV: I que ho diguis. Això és la prova definitiva de la seva grandesa. Per fi, l’estadi positiu que proclamaves sembla que comença a dirigir el curs de la història. Mireu, ara baixa de l’Eagle Edwind Aldrin.
F: Què és això de l’Eagle? La nau no és diu Apolo XI?
C: La nau sí, però per fer l’allunatge han sortit de l’Apolo XI en una petita astronau de desembarc, un mòdul d’exploració lunar que s’anomena Eagle.
P: Caram! I així què passa amb la nau? La deixan sola?
C: No, és clar que no. L’altre astronauta de la missió, el Michael Collins, es queda a la nau per a mantenir-la en l’òrbita lunar i esperar el retorn dels seus companys.
F: Llavors el Collins es quedarà sense trepitjar la Lluna, no? M’imagino que li ha de saber molt de greu...
C: Suposo que sí, encara que ja se sap, tots no hi poden baixar. És la vida...
Membre del CV: No sé què és més impresiossant, si que estiguin aquests homes a la Lluna, o que nosaltres poguem veure la seva gesta per televisió. És fantàstic. Suposo Karl que ara sí acceptaràs que la ciència és capaç de verificar les seves tesis i no començaràs amb les teves teories falsacionistes. Després d’això és innegable que...
P: Què dius? Però què té a veure? Això no canvia res de res. Que l’home hagi arribat a la Lluna només corrobora les nostres actuals concepcions físiques i astronòmiques, però no demostra que siguin certes.
Membre del CV: Corrobora, corrobora... Si ho vols dir així... L’arribada a la Lluna demostra que la física que avui en dia considerem és encertada. Com a molt, si vols, et podem admetre, fent cas a Hume, que la nostra física és molt probablement vertadera, en lloc de dir que és totalment segura. Si això et complau més, ho direm així. Però el que sí ha quedat constatat és que la ciència actual no va gens errada al concebre el món tal com ho fa. La ciència ens ha portat molt lluny -i mai millor dit, oi?-, en canvi, la metafísica, ja em direu... Quanta raó tenia Hume amb allò que deia de què el lloc adient per les obres de metafísica són les flames del foc!
P: Tampoc és això. Per què has de tenir una concepció tan negativa d’allò que no segueix la pura racionalitat científica, com ara la metafísica? No creus que aquesta també contribueix al progrés del coneixement humà?
Membre del CV: Doncs no. Però si els enunciats metafísics ni tans sols tenen significat! Com es poden comparar seriosament la metafísica i la ciència? La ciència prova la seva veritat a partir de l’aplicació del mètode experimental: davant d’un problema determinat, el científic parteix de l’observació meticulosa dels fets corresponents i del seu registre cuidadós, cerca correlacions entre els diferents fenòmens, i arriba en darrer terme, i si tot va bé en el curs de la investigació, a l’establiment de les relacions causals que expliquen allò estudiat. D’aquesta manera es garanteix que les lleis i teories científiques que sorgeixen, tenen validesa, car provenen de l‘estudi de casos contrastats i verificats.
P: I d’on treieu això que anomenes “fets corresponents”? Què no veus que necessiten d’una hipòtesi prèvia? Tanmateix, jo no dic que no es pugui establir cap diferència entre teories científiques i sistemes metafísics. El que afirmo és que aquesta diferència no rau en què la ciència sigui verificable i la metafísica no. I ho dic simplement perquè tampoc la ciència és verificable, ni tan sols des d’un punt de vista probabilístic. O acàs algú em pot dir, per exemple, quelcom tan senzill com quan probable és que demà surti el Sol?
C: Doncs, ben fàcil. Si es mantenen fins demà totes les lleis físiques que ara estan actuant en el Cosmos, la probabilitat és del 100%.
P: I qui et diu quan probable és que aquestes lleis es mantenguin d’aquí a demà?
C: Per què haurien de canviar? El més lògic és que no canviïn, no et sembla?
P: Des d’un punt de vista lògic no hi cap raó per pensar que sigui més probable que surti el Sol demà, que el que no ho faci. Quan creïem que serà així, només estem formulant una conjectura. La certesa en el coneixement científic no està al nostre abast.
Membre del CV: Llavors quina demarcació fas entre ciència i metafísica?
P: He de dir que jo no soc antimetafísic. A mi la metafísica em sembla molt important i valuosa, tot i que no sigui ciència. No podem oblidar que moltes teories científiques van néixer previament com pures especulacions filosòfiques -per exemple, la teoria atomista de Leucip i Demòcrit-. Per a mi, la diferència es troba en què els enunciats propis de la ciència són falsables i els altres no. Els de la ciència s’arrisquen, diuen amb quines observacions empíriques no són compatibles, i, per tant, et donen pautes per saber què hauria de passar en el món perquè quedés constatada la seva falsedat. Els enunciats metafísics careixen d’aquesta condició, són compatibles sempre amb totes les nostres observacions, i per això és impossible desmontar-los de manera concloent.
F: Deixeu-me dir-vos el que penso jo. Per molt que digueu, em sembla que no hi ha cap demarcació real entre metafísica i ciència. La ciència no és verificable, és veritat, però tampoc és falsable ni s’arrisca tant com es pensa Karl. Fins i tot els seus deixebles, com ara Lakatos, ho diuen! Fixeu-vos bé: si es tracta d’investigar, jo aposto per un absolut anarquisme epistemològic: tot s’hi val! Mira, parlant d’ell, aquí apareix el nostre anfitrió.
---------------------------------------------------------
1 comentario
Hervás -