Idealisme Romàntic (DI)

Vint llunes després, al davant de la Porta de Brandenburg de Berlín, un grup de filòsofs comenten amb entusiasme el concert que acaben de sentir...

 

H0: Quina meravella! Quina delícia de música! No m’ho puc creure! I pensar que el món ha estat capaç d’oblidar-se d’aquest compositor durant tot un segle. És inaudit.

 

H1: Ja ho pots ben dir. Sort de Mendelssohn, que l’ha repescat. Quina música! I quina orquestra! A la meva època només teniem quatre instruments...

 

P: S’ha de reconèixer que Johann Sebastian Bach mereix un lloc entre el més grans. La Passió segons san Mateu és d’allò millor que mai havia escoltat. Naturalment que Beethoven o Schubert són fantàstics, però aquest compositor barroc m’ha ben sorprès.

 

H0: A mi també. Mozart o Haydn són sublims, sense dubte, igual que Vivaldi o Händel. Però cap d’ells ha fet mai una peça més apropiada per a un divendres sant: aquesta Passió respira un sentiment tan gran, que t’entra dins del cos i t’empeny cap a Déu d’una manera quasi màgica. Estic segur que el nom de Bach no es tornarà a oblidar mai més.

 

P: Mireu un moment aquell paio d’allà. Fa una estona que l’estic observant i em té ben perplex. Sembla que vulgui imitar una estàtua. No mou ni una parpella. S’ha pujat a dalt d’una banqueta, ha agafat la postura que té ara i porta com un quart d’hora que resta igual.

 

H1: Doncs la posició en què està no crec que sigui gaire còmode, no. Jo no aguantaria així ni un minut. Per què ho deu fer? Ens apropem? Tinc curiositat.

 

H0: Anem, però en compte, no vagi a ser un foll. Això de quedar-se així clavat no em sembla que tingui gaire sentit. I què hi deu haver dins d’aquell barret que té al seu costat a terra?

 

H1: A veure... Unes poques monedes. No entenc res. Si algú sap de què va això, que m’ho expliqui.

 

P: És clar! És clar! Està representant una metàfora de la meva filosofia. Què no ho veieu? Fantàstic! Sí senyor! Mai se m’havia acudit expressar-la així.

 

H1: Què vols dir? No t’acabo d’entendre.

 

P: Pensa una mica. Què dic jo sempre? Què tracto d’ensenyar-vos cada vegada que tinc l’oportunitat? Doncs que el canvi és només una aparença, que l’autèntica realitat es inmòbil i que l’ésser és únic, indivisible, incorruptible, inmutable, perfecte i esfèric, ja que el no-ésser no pot existir. L’ésser és i el no-res no és. Ho recordeu? El meu deixeble Zenó ho va ilustrar molt bé amb les seves paradoxes o apories sobre el moviment.

 

H1: Ah sí, tot allò d’Aquiles i la tortuga. Ja recordo...

 

P: Doncs això. Aquest noi no es mou i resta així quiet per a fer veure el món que l’única veritat absoluta i racional, és que l’essència íntima de la realitat és la permanència. Perfecció i estatisme són elements que s’autoimpliquen. Allò veritablement perfecte no pot canviar. Les matemàtiques en són un bon exemple.

 

H1: Encara que aquesta estàtua no es mogui exteriorment, el seu cor batega, li creixen els cabells i les ungles, etc. Per molt que vulgui fer veure que el canvi no l’afecta, el fet és que tot canvia inevitablement...

 

P: L’Obscur, com sempre, afirmant que tot flueix i res és permanent. Però pensa que tu mateix defenses que hi ha una llei regular que governa els canvis, a la qual anomenes el Logos. La Raó que dirigeix el moviment de totes les coses no deixes d’associar-la a quelcom estable.

 

H0: Trenco una llança a favor del d’Èfes. L’eleata ens vol confondre amb el seu discurs, doncs sap de sobres que el Logos al que fa referència H1 l’identifica amb el foc, la naturalesa pròpia del qual és el dinamisme continu. Tanmateix però, aquesta identificació entre el foc i el Logos, el portà a donar una imatge cíclica del món, i aquí ens on discrepo de la seva concepció. Subscric tots els seus aforismes, amb excepció dels que defensen això.

 

P: Ves per on. Què és el que no t’agrada de la meva Via de la Veritat?

 

H0: El teu Ésser estimat, està tan quiet, que jo diria que senzillament està mort. Per mi, l’autèntica realitat no és altra que Déu mateix, l’Absolut.

 

P: Per a mi també.

 

H0: Però jo el concebo com quelcom viu. Entens que vull dir? Déu no pot ser estatisme pur, sinó una Realitat que es desplega i es realitza dinàmicament. Viure és precisament fer-se real, donar passes cap un autoconeixement cada vegada més ple. El Món és Déu mateix, progressant dialècticament cap a una fita. I els homes som la mateixa consciència de Déu. Nosaltres som la Ment del Món. I aquest Món està en recerca d’una racionalitat cada vegada major. Per tant, Déu es va apropant històricament, de manera sistemàtica, fins a la seva fita màxima: pensar-se plenament a si mateix. No es pot entendre de cap altra manera: la Raó és el motor de la Història, són les idees qui mouen el Món.

 

M: Perdoneu, ja sé que jo sóc de la unitat que vé, però estava assegut aquí darrera vostre i no heu pogut evitar d’escoltar-vos. L’eleata pensa que aquest home simbolitza el seu pensament, i l’idealista romàntic diu que és la Raó qui mou el món, no  és així? Doncs estigueu ben atents, a veure si ho enteneu a la primera.

 (El recent incorporat deixa anar una moneda dins el barret. L’estàtua humana es mou, fins adoptar una altra posició!)

-----------------------------------------------