Blogia
Filosofía para todos

Diálogos filosórficos

Filosofía de la ciencia (DI)

Filosofía de la ciencia (DI)

A casa de l’Imre, el 21 de juliol de 1969, uns quants filòsofs formen part dels 500 milions de telespectadors que estàn contemplant el moment en què Neil Armstrong es disposa a trepitjar la Lluna...

Armstrong: Un petit pas per a un home, però un gran pas per a la Humanitat.

 

C: Increïble, oi? Bé, ja ho veieu. Semblava impossible, veritat?, doncs aquí ho teniu. L’home acaba d’arribar a la Lluna. Què gran és la ciència!

 

Membre del CV: I que ho diguis. Això és la prova definitiva de la seva grandesa. Per fi, l’estadi positiu que proclamaves sembla que comença a dirigir el curs de la història.  Mireu, ara baixa de l’Eagle Edwind Aldrin.

 

F: Què és això de l’Eagle? La nau no és diu Apolo XI?

 

C: La nau sí, però per fer l’allunatge han sortit de l’Apolo XI en una petita astronau de desembarc, un mòdul d’exploració lunar que s’anomena Eagle.

 

P: Caram! I així què passa amb la nau? La deixan sola?

 

C: No, és clar que no. L’altre astronauta de la missió, el Michael Collins, es queda a la nau per a mantenir-la en l’òrbita lunar i esperar el retorn dels seus companys.

 

F: Llavors el Collins es quedarà sense trepitjar la Lluna, no? M’imagino que li ha de saber molt de greu...

 

C: Suposo que sí, encara que ja se sap, tots no hi poden baixar. És la vida...

 

Membre del CV: No sé què és més impresiossant, si que estiguin aquests homes a la Lluna, o que nosaltres poguem veure la seva gesta per televisió. És fantàstic. Suposo Karl que ara sí acceptaràs que la ciència és capaç de verificar les seves tesis i no començaràs amb les teves teories falsacionistes. Després d’això és innegable que...

 

P: Què dius? Però què té a veure? Això no canvia res de res. Que l’home hagi arribat a la Lluna només corrobora les nostres actuals concepcions físiques i astronòmiques, però no demostra que siguin certes.

 

Membre del CV:  Corrobora, corrobora... Si ho vols dir així... L’arribada a la Lluna demostra que la física que avui en dia considerem és encertada. Com a molt, si vols, et podem admetre, fent cas a Hume, que la nostra física és molt probablement vertadera, en lloc de dir que és totalment segura. Si això et complau més, ho direm així. Però el que sí ha quedat constatat és que la ciència actual no va gens errada al concebre el món tal com ho fa. La ciència ens ha portat molt lluny -i mai millor dit, oi?-, en canvi, la metafísica, ja em direu... Quanta raó tenia Hume amb allò que deia de què el lloc adient per les obres de metafísica són les flames del foc!

 

P: Tampoc és això. Per què has de tenir una concepció tan negativa d’allò que no segueix la pura racionalitat científica, com ara la metafísica? No creus que aquesta també contribueix al progrés del coneixement humà?

 

Membre del CV: Doncs no. Però si els enunciats metafísics ni tans sols tenen significat! Com es poden comparar seriosament la metafísica i la ciència? La ciència prova la seva veritat a partir de l’aplicació del mètode experimental: davant d’un problema determinat, el científic parteix de l’observació meticulosa dels fets corresponents i del seu registre cuidadós, cerca correlacions entre els diferents fenòmens, i arriba en darrer terme, i si tot va bé en el curs de la investigació, a l’establiment de les relacions causals que expliquen allò estudiat. D’aquesta manera es garanteix que les lleis i teories científiques que sorgeixen, tenen validesa, car provenen de l‘estudi de casos contrastats i verificats.

 

P: I d’on  treieu això que anomenes “fets corresponents”? Què no veus que necessiten d’una hipòtesi prèvia? Tanmateix, jo no dic que no es pugui establir cap diferència entre teories científiques i sistemes metafísics. El que afirmo és que aquesta diferència no rau en què la ciència sigui verificable i la metafísica no. I ho dic simplement perquè tampoc la ciència és verificable, ni tan sols des d’un punt de vista probabilístic. O acàs algú em pot dir, per exemple, quelcom tan senzill com quan probable és que demà surti el Sol?

 

C: Doncs, ben fàcil. Si es mantenen fins demà totes les lleis físiques que ara estan actuant en el Cosmos, la probabilitat és del 100%.

 

P: I qui et diu quan probable és que aquestes lleis es mantenguin d’aquí a demà?

 

C: Per què haurien de canviar? El més lògic és que no canviïn, no et sembla?

 

P: Des d’un punt de vista lògic no hi cap raó per pensar que sigui més probable que surti el Sol demà, que el que no ho faci. Quan creïem que serà així, només estem formulant una conjectura. La certesa en el coneixement científic no està al nostre abast.

 

Membre del CV: Llavors quina demarcació fas entre ciència i metafísica?

 

P: He de dir que jo no soc antimetafísic. A mi la metafísica em sembla molt important i valuosa, tot i que no sigui ciència. No podem oblidar que moltes teories científiques van néixer previament com pures especulacions filosòfiques -per exemple, la teoria atomista de Leucip i Demòcrit-. Per a mi, la diferència es troba en què els enunciats propis de la ciència són falsables i els altres no. Els de la ciència s’arrisquen, diuen amb quines observacions empíriques no són compatibles, i, per tant, et donen pautes per saber què hauria de passar en el món perquè quedés constatada la seva falsedat. Els enunciats metafísics careixen d’aquesta condició, són compatibles sempre amb totes les nostres observacions, i per això és impossible desmontar-los de manera concloent.

 

F: Deixeu-me dir-vos el que penso jo. Per molt que digueu, em sembla que no hi ha cap demarcació real entre metafísica i ciència. La ciència no és verificable, és veritat, però tampoc és falsable ni s’arrisca tant com es pensa Karl. Fins i tot els seus deixebles, com ara Lakatos, ho diuen! Fixeu-vos bé: si es tracta d’investigar, jo aposto per un absolut anarquisme epistemològic: tot s’hi val! Mira, parlant d’ell, aquí apareix el nostre anfitrió.

---------------------------------------------------------

Filosofía Analítica (DI)

Filosofía Analítica (DI)

Un segundo más tarde, en un despacho de la Universidad de Cambridge, un grupo de filósofos discute animadamente...

R: Creo que es una cuestión crucial, ¿no os parece? Hasta que no tengamos claro qué es lo que hace que una proposición tenga sentido, no llegaremos a comprender del todo nuestro lenguaje.

Representantes del CV: Cierto, muy cierto. Desde muy antiguo se dice que el lenguaje sirve para representar el mundo que nos rodea, pero esto es decir algo demasiado amplio. Es preciso que especifiquemos en qué consiste esta representación.

R: ¿Siempre habláis a la vez? ¿Cómo lo hacéis?

CV: ¿Y a ti qué te importa? Por favor, W., contesta a la cuestión que hemos planteado. ¡W., W.! W., ¿nos estás escuchando o no?

W: ¿Eh? ¿Qué? Ah, sí, perdonad. Estaba un poco despistado. De vez en cuando me viene a la memoria alguna imagen de la guerra y me quedo algo bloqueado. Es que aquella experiencia fue muy fuerte...

R: Pero mira, todavía te quedó tiempo para escribir. Ideaste en aquel tiempo una buena parte de tu Tractatus, ¿no?

W: Sí, es cierto. Dedicarme a pensar en los problemas filosóficos fue un modo de refugiarme de todo lo que me rodeaba. Tú mismo dijiste una vez que, de joven, el deseo de seguir aprendiendo matemáticas te hizo seguir viviendo, ¿verdad? Pues ya ves, yo superaba los momentos difíciles tomando notas de mi pensamiento filosófico en mis cuadernos azul y marrón...

R: Ya, ya, si me parece muy bien. No te lo decía como un reproche, ni mucho menos; ya sabes que el Tractatus me parece un libro excelente. ¡Qué susceptible eres!

CV: W., realmente es todo un acierto tu teoría de que hay un isomorfismo entre el lenguaje y la realidad.

H: ¡Isomorfismo! ¡Qué palabra tan horrible! ¡Qué diferencia con otra tan bonita como el término Idealismo..., o con la voz Absoluto...!

CV: Usted es un invitado; por lo tanto, le aconsejamos que hable con más educación.

R: Yo estoy plenamente de acuerdo con la teoría isomórfica, que concuerda muy bien con lo que yo digo siempre.

H: ¿Y qué es lo que dice siempre, si se puede saber?

R: Me refería a la teoría del atomismo lógico.

H: ¡Atomismo! Otra palabra horrible...

W: El significado de las palabras depende del uso que se haga de ellas.

H: ¿Ah sí? Pues eso a mí me trae sin cuidado. Aun así, la palabra atomismo sigue siendo tan horrible como siempre.

CV: El atomismo lógico constituye una buena base para una teoría empirista del significado. Así lo vemos todos dentro de nuestro grupo. Y también significa la destrucción de esa charlatanería conocida como "metafísica".

H: Mire, no sé qué decirle... Creo que el Absoluto metafísico está muy por encima de un grupo de cuatro frikies que se pasan todo el día discutiendo qué tiene sentido decir y qué no.

CV: ¿Eso es lo que piensa de nosotros?

H: Lo que yo pienso es que, si no nos atrevemos a hablar del más allá, ni de los valores morales, ni de la belleza, entonces los filósofos nos convertimos en unos cobardes y la filosofía se convierte en una cuestión de poca monta. Y me trae sin cuidado que W. se proponga acabar con la metafísica, porque no lo conseguirá. He dicho.

W: ¡Pero si yo no quiero destruir la metafísica! Justo lo contrario, soy un pensador que valora profundamente lo metafísico. Cuando afirmo que sobre las cuestiones metafísicas no es posible un discurso plenamente significativo, no lo digo para ir en contra de ella, sino para mostrar los límites de nuestro lenguaje.

CV: ¿Pero tú no dices que los enunciados metafísicos o éticos son enunciados sin sentido?

W: Naturalmente que sí, pero nunca he dicho que la metafísica o la ética no tengan un valor. Lo cierto es que nuestro lenguaje sirve para describir la realidad, pero no para ultrapasarla, que es lo que intentan hacer los discursos ético y metafísico.

R: Según tengo entendido, los representantes del CV ya dicen que los enunciados pertenecientes a estos ámbitos, aunque no tienen contenido empírico y, por lo tanto, no son significativos, sí pueden tener contenido emocional. Despiertan sentimientos y promueven ciertos comportamientos...

W: Yo no estoy diciendo lo mismo. En realidad, lo que quiero dar a entender es que debemos diferenciar entre decir y mostrar. Hay cosas que pueden ser dichas, y otras que sólo pueden ser mostradas. Y precisamente estas últimas son las más importantes... Ahora bien, hay que tener presente que puede haber usos del lenguaje que no mantengan con el lenguaje representativo más que un cierto aire de familia.

CV: ¿Aire de familia? Cada vez lo entendemos menos. Los diferentes usos del lenguaje que podemos establecer consiguen comunicar alguna cosa en la medida en que son capaces de mantener el uso representativo, el único válido. Si nos alejamos de él, perdemos contacto con la realidad.

W: En mis nuevas investigaciones filosóficas me estoy planteando si no será todo lo que dije antes sólo aplicable a un determinado uso del lenguaje. El otro día vi a un italiano haciendo un gesto muy curioso con su mano, y todavía me ando preguntando si tiene sentido eso de que para que algo pueda representar una determinada cosa, ha de existir realmente una similitud estructural entre ambas...

CV: Amigos, me parece que estamos delante de un nuevo W. Se diría que anda ahora más interesado por la pragmática del lenguaje que por sus aspectos puramente lógicos. Cabe preguntarse si el futuro de nuestra filosofía analítica deberá avanzar en esa dirección...

---------------------------------------------

 

 

 

Freud (DI)

Freud (DI)

A la consulta d’un dels psiquiatres més eminents de Viena, pocs dies després del darrer dia...

 

F: Passi, passi, endavant. Segui, si us plau. Bé, vostè dirà... 

 

P: Bon dia, doctor. Miri, vinc perquè volia informar-me sobre els cursets de tècniques d’estudi. I també m’interessaria obtenir informació entorn diversos sistemes de bateries de test, per avaluar la intel·ligència, la personalitat, la capacitat de concentració i la memòria. Ah, i també d’aquests que ajuden a decidir-se sobre el futur professional.

 

F: Si que vol coses. Doncs ho sento, però em sembla que s’equivoca de lloc. Aquí no ens dediquem a tot això. Potser trobarà alguna cosa d’aquestes si parla amb Alfred Binet, els conductistes americans o els membres de la Gestalt. La meva secretaria li donarà les adreces. De tota manera, per què ho vol tot això?

 

P: Per la meva Acadèmia d’Atenes. Cada vegada són més els alumnes que no aconsegueixen treure tot el profit que podrien del seu potencial de capacitats, i pensava que això potser ens podria ajudar.

 

F: Jo no crec gaire en tot aquest material que m’ha demanat, però bé, ja sap on es pot dirigir per trobar-lo. I perdoni, no ha pensat mai en fer-se una bona terapia psicoanalítica?

 

P: No, per què ho diu?

 

F: No, per res en concret. És que m’havien dit de vostè que defensava que el cos és una pressó per l’ànima i que aquest la contaminava, i que l’única vida virtuosa era la dedicada al control de les passions del cos per mantenir l’ànima el més pura possible. Ha de saber que segons la meva teoria, castigar tant l’Eros i el Thanatos pot ser font de traumes severs. Més d’una vegada m’he preguntat si la seva teoria del món de les idees no ha nascut del neurotisme provocat pel fet que, per definició, tots els seus amors no han estat res més que “amors platònics”.

 

P: Bé, això... Adéu, tinc pressa. Vaig a veure si tinc més sort amb algun d’aquests que m’ha dit abans.

 

F: Passi-ho bé! El següent.

 

D: Hola, doctor. Miri, venia perquè des de fa un temps que no sé què em passa que m’ha donat per dubtar de tot. És una bogeria, ja ho sé, però no ho puc evitar. Penso que tot podria ser producte de l’engany d’un Geni Maligne que es dedica a burlar-se de mi. És greu doctor?

 

F: Home, no fa bona pinta, la veritat. Em sembla que el que vostè necessita és descans. Vagi una temporada a Holanda a descansar, veure flors i molt de verd durant almenys deu anys, i després em torna a visitar. Pel que em diu, el seu cas només té dues sortides: o inventa una teoria filosòfica partint d’aquest dubte sistemàtic del que em parla, o s’acabarà tornant boig. Jo li recomano la primera opció. Si us plau, al sortir digui que passi el següent.

 

D: Moltes gràcies, doctor. Així ho faré.

 

U: Ja torno a ser aquí. Bon dia, Sigmund. Què fem avui? M’hipnotitza, li explico el meu darrer somni, li comento el meu oblit més important de la setmana o es dedica a meditar sobre les meves associacions lliures d’idees?

 

F: Hola Miquel. Et veig massa eufòric i això em preocupa una mica. Com portes el teu conflicte entre fe i raó i les teves ànsies d’immortalitat?

 

U: Doncs com sempre, què vols que et digui. Pateixo d’aquest sentiment tràgic de la vida que em té continuament amb aquesta angoixa... Encara que mira, l’altre dia vaig conèixer un tal Sören, molt simpàtic per cert, que em va reconfortar un xic. Resulta que amb ell li passa el mateix. És curiós, però veure que no ets l’únic al que li passa això sempre alivia una miqueta. Bé, de fet jo penso que aquest sentiment el pateix tothom, el que passa és que poca gent ho reconeix i és capaç de parlar d’ell.

 

F: En Sören ja fa temps que ve per aquí també. El vostre encontre d’ahir no va ser casual, ho vaig preparar perquè pensava que us aniria bé conèixer-vos i parlar plegats dels vostres punts de vista. Fins i tot, podrieu dedicar-vos a escriure sobre ells. Què et sembla?

 

U: No és mala idea. Mira, me’n vaig a casa per començar, a veure que em surt. Adéu. Fins dijous que ve.

 

F: Adéu Miquel. Recorde-te’n d’apuntar el teu darrer somni en una llibreta i me l’expliques dijous. El següent!

 

S: Hola doctor. Vinc perquè tinc la sensació que la vida és absurda i que res no té sentit. Sé que soc lliure per inventar la meva vida tal com jo vulgui, però sovint això em sembla més aviat una condemna que altra cosa. L’home és una passió inútil, sap? Tanmateix, igual que li dic això, m’agafa un rampell d’optimisme i passo a veure tot el que li acabo de dir com una cosa fantàstica i em vénen moltíssimes ganes de fer moltes i moltes coses, escriure llibres i jo què sé més.

 

F: Bo! Un altre cas d’angoixa vital, però encara més accentuat. Aquests existencialistes... El que ha de fer és treballar el màxim els seus mecanismes de defensa, que és precisament el que fa quan m’explica que li agafen aquests rampells. També li pot ajudar l’intentar que aquesta angoixa que sent i que no respon a res més que a la sensació de buit que ens envaieix al veure com passa la vida, i que en el fons sempre hi som al mateix lloc, es converteixi en una angoixa concreta.

 

S: I com puc convertir aquesta angoixa abstracta en angoixa concreta? Em podria donar un exemple?

 

F: Molt senzill. Contracti una hipoteca amb el banc!

-------------------------------------------------------------------------

Evolucionisme i Marxisme (DI)

Evolucionisme i Marxisme (DI)

En el bar Cobeagle de Londres, una nit qualsevol del 31 d’abril de l’any cap-i-cua del segle XIX, uns quants pensadors comparteixen taula després d’haver assistit a un congrés científic...

 

T: He de reconèixer que la seva exposició m’ha semblat extraordinària. Quin relat més fantàstic!

 

D: Moltes gràcies. Porto molts anys treballant en aquesta línia i em reconforta veure com cada cop s’accepten més les meves teories i la gent no s’escandalitza tant quan les sent. Comprenc que L’origen de les espècies i L’origen de l’home causaren un gran impacte, però al cap i a la fi la idea d’evolució en els éssers vius no fou pas una innovació meva.

 

 M: Molt cert. El seu mateix avi, Erasmus, ja en va parlar, Lamarck també ho feu, i Linneo i Cuvier van estar ben a prop. Era qüestió de dirigir la filosofia de Hegel cap a l’explicació del món viu. Per la meva part, la vaig dirigir cap a l’anàlisi dels sistemes econòmics.

 

A: I de mi ningú no se’n recorda o què? Ja sé que jo vaig apuntar la idea fa més de dos mil anys, però això només fa que donar-me més de mèrit. Suposo que alguns encara teniu present la meva aportació.

 

D: Sí home, sí. Tu ets el filòsof de Milet que va dir tot allò de l’apeiron i va apuntar que l’univers es forma i es destrueix infinites vegades, en contínua evolució. Ara que et vas lluir en el cas de l’home, eh?

 

A: És cert, en això sembla que no la vaig encertar gaire. Jo pensava que l’home provenia d’un cert tipus de peixos i pel que expliques tu els nostres progenitors són els simis. No és així?

 

D: Així és. Si us plau, cinc cervesses i alguna cosa per picar.

 

T: Un moment, un moment. Què està passant aquí? Però què esteu dient? Parleu com si la conferència que hem sentit de D. aquesta tarda no hagués estat de ciència ficció, sinó de ciència real i verídica. M’imagino que esteu fent broma...

 

M: Naturalment que estem parlant en serio! Què vols dir? Si tu mateix has dit al principi que havia estat una conferència sensacional. Què t’agafa ara?

 

T: El que he escoltat m’ha semblat fantàstic he dit. Però amb “fantàstic” també em referia a fantasiós! El que diu el milesi va quedar clarament superat per Aristòtil, que ningú em discutirà que és el biòleg més gran que hi ha hagut mai. Com sabeu, la meva filosofia s’inspira en les seves categories per tal de dotar el cristianisme d’una sòlida base conceptual, i em sembla que és ben clar el que diu Aristòtil en aquest sentit. Per no fer referència directament a les Sagrades Escriptures..., o és que no coneixeu el llibre del Gènesi? Vinga, deixeu de dir bestieses i recuperem el seny. Mira que dir que els nostres progenitors són els simis! Seran els vostres!

 

D: Perdona que et repliqui, però vas molt equivocat. Jo també admiro Aristòtil, de fet algun cop he dit que Linneo i Cuvier han sigut els meus déus, però ambdós foren merament col·legials comparats amb ell. El Filòsof, com tu acostumes a anomenar-lo, va ser molt gran, molt. Això és indubtable. Però el fet de l’evolució és indiscutible, i ho sento si no t’agrada. El que has escoltat a la conferència no era el relat d’un viatge inventat, sinó d’un viatge que vaig fer fa bastants anys i que va confirmar les meves sospites sobre que les espècies deriven unes de les altres.

 

O: Si es posa molt pesat li trec la navalla. Ja li vaig retallar les ales fa cinc segles i si cal estic disposat a repetir l’operació. Veig que no va aprendre que els universals i, per tant, les espècies que distingim, no són més que construccions que fa la nostra ment per a ser capaç de copsar el món que l’envolta. Res més.

 

T: Aquest nominalista ja està amenaçant com sempre. Mira, ja siguin les espècies realitats ontològiques o construccions mentals, tu has vist alguna vegada que d’un cavall neixi un elefant o alguna cosa semblant? Què vol dir que unes espècies provenen d’unes altres?

 

D: Al principi pot costar una mica fer-se la idea, però si ets capaç d’obrir la teva ment ho podràs entendre.

 

(Després de més d’un hora de selecció natural, lluita per la vida, modificacions espontànies, cervesses, etc.)

 

T: Bé, bé. Ja entenc el teu punt de vista. Si fos com tu dius, suposo llavors que s’hauria de fer una lectura del Gènesi no literal, així com alguns retocs en la concepció aristotèlica. Però encara hi ha una cosa que m’amoïna: a què atribueixes que l’evolució s’hagi donat tal com ho ha fet? És a dir, qui guia el procés és el pur atzar, o hi ha una mà divina que li dóna una direccionalitat? És clar que jo només podria acceptar la segona opció. Tu, per quina et decantes?

 

D: La veritat és que no ho tinc clar. Atribuir l’evolució fins arribar l’home com un pur procés atzarós se’m fa difícil d’assumir, però tampoc tinc cap prova que em permeti dir que tot ha estat causat per Déu.

 

M: Ja hi tornem. Com no canviï el sistema econòmic, sempre acabarà apareixent el Déu religiós per explicar allò inexplicable. Què hi farem, és l’opi del poble.

 

T: Però que té a veure el sistema econòmic amb la religió, què li passa a aquest ara?

 

M: Compra els meus llibres i ho sabràs. Vaig just de diners i necessito ingressos. La vida en Londres és molt cara i no porto ara el Capital. Així que avui em convides tu.

-------------------------------------------

Idealisme Romàntic (DI)

Idealisme Romàntic (DI)

Vint llunes després, al davant de la Porta de Brandenburg de Berlín, un grup de filòsofs comenten amb entusiasme el concert que acaben de sentir...

 

H0: Quina meravella! Quina delícia de música! No m’ho puc creure! I pensar que el món ha estat capaç d’oblidar-se d’aquest compositor durant tot un segle. És inaudit.

 

H1: Ja ho pots ben dir. Sort de Mendelssohn, que l’ha repescat. Quina música! I quina orquestra! A la meva època només teniem quatre instruments...

 

P: S’ha de reconèixer que Johann Sebastian Bach mereix un lloc entre el més grans. La Passió segons san Mateu és d’allò millor que mai havia escoltat. Naturalment que Beethoven o Schubert són fantàstics, però aquest compositor barroc m’ha ben sorprès.

 

H0: A mi també. Mozart o Haydn són sublims, sense dubte, igual que Vivaldi o Händel. Però cap d’ells ha fet mai una peça més apropiada per a un divendres sant: aquesta Passió respira un sentiment tan gran, que t’entra dins del cos i t’empeny cap a Déu d’una manera quasi màgica. Estic segur que el nom de Bach no es tornarà a oblidar mai més.

 

P: Mireu un moment aquell paio d’allà. Fa una estona que l’estic observant i em té ben perplex. Sembla que vulgui imitar una estàtua. No mou ni una parpella. S’ha pujat a dalt d’una banqueta, ha agafat la postura que té ara i porta com un quart d’hora que resta igual.

 

H1: Doncs la posició en què està no crec que sigui gaire còmode, no. Jo no aguantaria així ni un minut. Per què ho deu fer? Ens apropem? Tinc curiositat.

 

H0: Anem, però en compte, no vagi a ser un foll. Això de quedar-se així clavat no em sembla que tingui gaire sentit. I què hi deu haver dins d’aquell barret que té al seu costat a terra?

 

H1: A veure... Unes poques monedes. No entenc res. Si algú sap de què va això, que m’ho expliqui.

 

P: És clar! És clar! Està representant una metàfora de la meva filosofia. Què no ho veieu? Fantàstic! Sí senyor! Mai se m’havia acudit expressar-la així.

 

H1: Què vols dir? No t’acabo d’entendre.

 

P: Pensa una mica. Què dic jo sempre? Què tracto d’ensenyar-vos cada vegada que tinc l’oportunitat? Doncs que el canvi és només una aparença, que l’autèntica realitat es inmòbil i que l’ésser és únic, indivisible, incorruptible, inmutable, perfecte i esfèric, ja que el no-ésser no pot existir. L’ésser és i el no-res no és. Ho recordeu? El meu deixeble Zenó ho va ilustrar molt bé amb les seves paradoxes o apories sobre el moviment.

 

H1: Ah sí, tot allò d’Aquiles i la tortuga. Ja recordo...

 

P: Doncs això. Aquest noi no es mou i resta així quiet per a fer veure el món que l’única veritat absoluta i racional, és que l’essència íntima de la realitat és la permanència. Perfecció i estatisme són elements que s’autoimpliquen. Allò veritablement perfecte no pot canviar. Les matemàtiques en són un bon exemple.

 

H1: Encara que aquesta estàtua no es mogui exteriorment, el seu cor batega, li creixen els cabells i les ungles, etc. Per molt que vulgui fer veure que el canvi no l’afecta, el fet és que tot canvia inevitablement...

 

P: L’Obscur, com sempre, afirmant que tot flueix i res és permanent. Però pensa que tu mateix defenses que hi ha una llei regular que governa els canvis, a la qual anomenes el Logos. La Raó que dirigeix el moviment de totes les coses no deixes d’associar-la a quelcom estable.

 

H0: Trenco una llança a favor del d’Èfes. L’eleata ens vol confondre amb el seu discurs, doncs sap de sobres que el Logos al que fa referència H1 l’identifica amb el foc, la naturalesa pròpia del qual és el dinamisme continu. Tanmateix però, aquesta identificació entre el foc i el Logos, el portà a donar una imatge cíclica del món, i aquí ens on discrepo de la seva concepció. Subscric tots els seus aforismes, amb excepció dels que defensen això.

 

P: Ves per on. Què és el que no t’agrada de la meva Via de la Veritat?

 

H0: El teu Ésser estimat, està tan quiet, que jo diria que senzillament està mort. Per mi, l’autèntica realitat no és altra que Déu mateix, l’Absolut.

 

P: Per a mi també.

 

H0: Però jo el concebo com quelcom viu. Entens que vull dir? Déu no pot ser estatisme pur, sinó una Realitat que es desplega i es realitza dinàmicament. Viure és precisament fer-se real, donar passes cap un autoconeixement cada vegada més ple. El Món és Déu mateix, progressant dialècticament cap a una fita. I els homes som la mateixa consciència de Déu. Nosaltres som la Ment del Món. I aquest Món està en recerca d’una racionalitat cada vegada major. Per tant, Déu es va apropant històricament, de manera sistemàtica, fins a la seva fita màxima: pensar-se plenament a si mateix. No es pot entendre de cap altra manera: la Raó és el motor de la Història, són les idees qui mouen el Món.

 

M: Perdoneu, ja sé que jo sóc de la unitat que vé, però estava assegut aquí darrera vostre i no heu pogut evitar d’escoltar-vos. L’eleata pensa que aquest home simbolitza el seu pensament, i l’idealista romàntic diu que és la Raó qui mou el món, no  és així? Doncs estigueu ben atents, a veure si ho enteneu a la primera.

 (El recent incorporat deixa anar una moneda dins el barret. L’estàtua humana es mou, fins adoptar una altra posició!)

-----------------------------------------------

Kant (DI)

Kant (DI)

Quinze dies després, a Königsberg, capital de la Prússia Oriental, a les 17’66 hores...

 

K: Ja va, ja va!(Caram! Ara que dormia tant bé)

 

H: Bona tarda! Fas cara de son. Què t’acabes de llevar?

 

K: Renoi! És clar que sí. ¿No havíem quedat a les 17’81? Estava plàcidament somiant quan m’has despertat amb el teu truc. Era un somni tan bonic...

 

H: Ja et convenia despertar. He vingut abans perquè han avançat la cerimònia d’entrega dels premis cinematosòfics, i he pensat que si venia a l’hora que havíem convingut, potser no arribaríem a temps. Per això arribo ara. Abaix ens esperen P. i A.

 

K: Si vols esperar-me abaix amb ells, jo mentrestant em dutxo, m’arreglo i de seguida estic amb vosaltres.

 

A: Què no hi era?

 

H: Sí, ara ve de seguida. Em sembla que l’he agafat en mig d’un dels seus somnis dogmàtics. Com que ens esperava més tard...

 

P: Que no trigui gaire, si no, no arribarem!

 

(Ja a la cerimònia, es troben els quatre filòsofs asseguts en una taula prenent cava, tot escoltant i comentant el transcurs dels aconteixements. Entrega els premis l’honorable Charles de Secondat, baró de Montesquieu)

 

M: Procedeixo a la lectura dels noms dels guanyadors d’aquesta nova edició dels premis cinematosòfics, en cadascuna de les seves modalitats. Atenció! Premi per a la millor banda sonora per... Francis Bacon i el seu Novum Organon!

 

A: Mira, el primer l’ha guanyat l’inductivista detractor d’ídols. Aquest premi l’edició anterior me’l varen donar a mi, pel meu Organon. Us en recordeu? Contenia sis peces, totes lligades per la mateixa lògica.

 

K: Naturalment que sí. Vas fer una tasca formidable en aquella pel·lícula. La de Bacon l’he vist i encara que és un altre estil, no està malament. Té el seu mèrit.

 

M: Premi per a la millor pel·lícula de Terror per a... Robespierre amb Guillotina!

 

P: Un premi ben merescut. S’ho ha guanyat a pols. Ara que, com continuï fent pel·lícules tan estrafalàries, aquest home acabarà perdent el cap, ja ho veure-ho. Aquesta mena de films tan macabres sempre acaben per afectar al seu mateix director.

 

M: Premi per a la millor pel·lícula històrica per a... David H. i la seva Història d’Anglaterra!

 

H: Té gràcia. Amb tot el que he arribat a escriure de filosofia, i es van a fixar precisament en el meu treball historiogràfic. Bé, almenys em reconeixen per alguna cosa. Què hi farem!

 

K: Tranquil home, temps al temps. Jo mateix he llegit els teus llibres filosòfics i saps que els valoro molt positivament. Poc a poc ja s’anirà apreciant el teu valor com a filòsof, a més d’historiador. I a França ara mateix tens prou reconeixement. De tota manera, no em demanis que acabi acceptant el teu escepticisme, perquè ja t’he dit mil vegades que a mi això no em va. Jo segueixo confiant amb la validessa universal i necessària dels judicis de la matemàtica i de la física.

 

P: Faltaria més. Només cal recordar una mica el que vam veure al món de les Idees, per adonarse’n què la ciència no pot ser d’altre manera.

 

K: Tampoc és per això. Si és possible conèixer amb seguretat la validesa dels judicis bàsics de la ciència, ho és en la mesura en què aquests judicis són sintètics a priori, i ho són perquè estan vinculats a la manera com la nostra ment organitza el material de l’experiència, construint així la seva pròpia imatge del món.

 

A: Això és molt complicat. Em sembla que s’entén millor el que defenso a la meva teoria hilemòrfica.

 

K: Tu deies que tots els objectes que nosaltres percebem es composen de matèria i forma, no? Doncs bé, jo no dic altra cosa tampoc, sinó que la matèria dels objectes que observem és quelcom que ens proporciona el mon en si o noümen, mentre que la forma dels objectes és la nostra ment qui l’estableix. La nostra ment és activa, i a travès de la sensibilitat i l’enteniment, ordena el caos d’impressions que rep de fora, convertint-lo en un cosmos, un món organitzat.

 

A: No estic familiaritzat amb això del noümen. Un dia amb més calma m’ho has d’explicar bé.

 

M: Premi als millors efectes espacials per a... K. i la seva Crítica de la raó pura!

 

K: Eh! Aquest sóc jo! Veus, pel que deiem. En aquesta pel·lícula he aconseguit que l’espai i el temps no es vegin com una cosa ja donada (com feia tothom en les seves pel·lícules), sinó que faig que apareguin com una projecció que l’espectador realitza a partir d’allò que el va estimulant. És tota una novetat. L’espectador es col·loca unes ulleres per veure en 3-D i així contribueix a construir la seva pròpia imatge de l’espai, espai que li serveix després de marc de referència per a situar la resta d’objectes que van apareixent. I fins i tot aquests mateixos objectes que veu, són també una projecció que ell realitza a partir d’aquestes ulleres que li faig posar. És curiós, però al poc temps, se n’oblida que porta les ulleres i passa a creure que tot és exactament tal i com ho està veient. En el fons el que expresso amb aquest film és una metàfora, on la pantalla és el nostre món fenomènic, i les ulleres la nostra pròpia estructura mental. Què us sembla?

 

H, A i P: Que t’havien de donar el premi de cinema fantàstic!

----------------------------------------------------

Il·lustració (DI)

Il·lustració (DI)

Al mes següent, en la guarderia “Le petit enfant” de Ginebra, dirigida per Helvétius, trobem a tres filòsofs encarregant-se de cuidar uns nens molt especials...

 

L: Us heu fixat quina fornada ens ha tocat aquest any? Quines criatures, per la mare de Déu! Mira que són estranys, eh? Mai havia conegut nens iguals.

 

H: Onze bitxos, això és el que són. Mira l’Isaac, ja està com sempre. Què simpàtic. Agafa tot el que pot i ho deixa caure. Li deu fer molta gràcia sentir el soroll que fan les coses al xocar contra el terra. Què bé, oi?

 

R: Quina poca vista que tens. ¿Què no t’has fixat en què sempre que deixa caure un objecte, cronometra la caiguda? Em sembla que l’Isaac en porta alguna de cap. Qualsevol dia ens sorprendrà a tots i formularà alguna teoria física.

 

H: Què dius? Però si és un marrec.

 

R: Deixa’t estar. Tots aquests nens que tenim aquí mostren unes inquietuds fora del que és habitual. Mostren enormes ganes d’aprendre i experimentar. Fixeu-vos. En Julien tot el dia juga a montar figures humanes amb les peces del Mecano, en Carl surt al jardinet i es dedica a classificar tota mena de bitxos i plantes, l’Antoine passa hores amb el joc de química...

 

L: L’Antoine el dia menys pensat ens farà saltar la guarderia pels aires. És un noi molt reactiu. I què em dieu de l’Agus. Agafa les peces de fusta i juga a montar la maqueta d’una ciutat, però no una qualsevol, no. Diu que està dissenyant la ciutat de Déu. Fort, no?

 

H: Sí, el cert és que aquest any anem ben arreglats amb tota aquesta quitxalla. I la resta, també són d’allò més peculiar. En Nicolau es creu que és un petit príncep i va amunt i avall pensant en quina és la política que ha de regentar un “home” de la seva condició. En Guillem passa hores i més hores retallant de les revistes totes les coses que troba que no li fan el pes, i en Johannes omple full rera full dibuixant cercles, i s’enrabia perquè mai li surten com ell vol, sinó que sempre acaba dibuixant el·lipses.

 

R: Doncs, què vulgueu que us digui. Jo m’estimo més estar amb aquesta mena de noiets, que no amb els que no diuen res, no fan res, no donen cap problema, però tampoc mostren cap interès per aprendre... A més, no donen gaire guerra. En quant arriben, cadascun s’encamina cap allò que més li crida l’atenció i gaire bé amb això ja es distreu tot el dia.

 

L: Estic amb tu. A més, són molt carinyosos i simpàtics, veritat?

 

H: Són egoistes i interessats, com tots els nens. Per molt que digueu, l’Isaac només vol trencar coses contra el terra, el Guillem destrossa les revistes, en Nicolau té deliris de grandesa... Ja se sap, els homes neixen dolents per naturalesa. Per això s’han d’educar, per fer d’ells persones de profit que sapigan respectar els demés i reprimir la seva maldat original. Ara són llobatons. Hem de vigilar que no s’acabin convertint en llops quan arribin a adults.

 

L: No són tan dolents. Això que dius és un disbarat. Són entremaliats, però no són dolents. Quan els deixem que pensin que estan tot sols, tampoc hi ha una guerra de tots contra tots. Es porten prou bé. Si trenquen alguna cosa, no ho fan per malícia.

 

H: Què em dius del Martí, no li agrada protestar ni res. Protesta per tot. ¿Recordes el dia que va deixar una nota a la bústia on presentava 95 reclamacions per com funcionava la guarderia? I això que no sap escriure. Els nens són l’antítesi de la bondat, i no em podreu convèncer del contrari. Per cert, què em dieu d’en James. Sempre vol entrar a la cuina quan  bullim aigua, perquè li encanta intentar agafar el vapor amb les mans. A qui se li acut tractà de controlar el vapor...

 

L: Calla que, com a nen ben curiós, el René. Té un ninot amb el que juga a fer veure que ell és el ninot, i el ninot autèntic un geni que li fa veure coses. És increïble. Li ensenyes per exemple una poma, i li preguntes si la vol, i el René abans de contestar agafa i li pregunta al seu ninot si la poma que li estem oferint és real o es tracta d’una visió imaginària que ell li està fent veure. Parlant de pomes, si us plau, passeu-me una d’aquell cistell. Mira, m’ha vingut ara de gust.

 

H: Té. Vigila Isaac, no corris tant que cauràs! Renoi! Ja m’ha caigut la poma. Has vist què has fest Isaac? Tingues més cura! T’ha caigut sobre el cap, oi?

 

R: Mira, pobret. S’acaba de seure en aquell racó i sembla que estigui meditant sobre el que acaba de fer. Veus com no són tan dolents? Jo m’estimo més creure en la bondat natural de l’home. De fet, em sembla que la gent adulta és bastant pitjor que aquestes dolces criatures. En lloc de reprimir els seus impulsos i sentiments naturals, el que hem de fer per educar-los és precisament potenciar les seves virtuts i mirar que es converteixin en homes absolutament lliures. Perdoneu, vaig a obrir, truquen a la porta.

 

L: Qui era?

 

R: Dos senyors anomenats Diderot i D’Alembert. Preguntaven si ens podria interessar la compra d’una Enciclopèdia. Els he enviat al despatx del director.      

------------------------------------------------

Empirisme britànic (DI)

Empirisme britànic (DI)

Dies més tard, en el club de billar Empiria, situat a la plaça St. Andrew d’Edimburg, uns quants filòsofs es reuneixen per jugar una partida al billar americà...

 

L: Fa temps que no practico, no sé com estaré de forma. Qui va amb mi?

 

H0: Jo mateix. Ja veuràs quina pallissa els hi donarem.

 

B: Veig que ja heu pactat anar junts, com bons contractualistes. Doncs no t’equivoquis “home-llop”. Jo no en sé gaire, però el meu company és tot un mestre. Viu aquí al costat i ve molt sovint. Que no us passi res.

 

H1: Em defenso, però tampoc cal exagerar. De tota manera, avui no teniu res a fer, veritat Willy?

 

L: Amb qui parles? Qui és aquest Willy?

 

H1: Res, coses meves. Bé, som-hi. Qui obre el joc?

 

H0: Deixe’m que comenci el bisbe.

 

B: Allà vaig. Paammm!

 

H0: Has entrat una bola ratllada. Així, ens toquen les llises. Escolteu, ¿que sabeu qui són aquells de l’altra taula? Abans els he sentit parlar de filosofia...

 

L: Tinc entès que són uns racionalistes del continent que han vingut a passar les vacances, però no sé més.

 

H1: Un d’ells em sona, el tinc vist... Humm, ara recordo. Quan vaig anar a La Flèche, a França, hi havia un retrat d’aquell del bigotet en el quadre d’honor d’antics alumnes. És Descartes, un filòsof i matemàtic eminent, considerat el pare de la Filosofia Moderna.

 

B: I els altres són Pascal, Spinoza i Leibniz. De la seva filosofia m’agrada el que prengui com a punt de partida de tota reflexió el propi subjecte. Però en altres coses... Allò de les idees innates i de què la raó pot anar més lluny en el coneixement del que permeten les dades sensorials... Sense dubte, l’empirisme és més sòlid.

 

H0: Certament, tens raó bisbe. La quatre a la cantonada, has vist? Ja només ens falta una i la negra. Ja podeu preparar-vos per pagar el te de les cinc.

 

L: Per poc entra. De tota manera, hem de reconèixer que han fet altres contribucions importants. La distinció cartesiana entre qualitats primàries i secundàries, o entre el món tal qual jo el percebo i el món material extern que causa les meves sensacions, són també ben profitoses per desplegar una filosofia empirista.

 

H1: Ja us hem igualat. Em sembla que el meu company, no deu estar gaire d’acord. M’equivoco?

 

B: I tant que no! La distinció que fan entre qualitats primàries o objectives per un costat, i  secundàries o subjectives per l’altre, no té raó de ser. Totes són igualment subjectives, senzillament perquè totes les nostres percepcions ho són.  No hi ha una realitat objectiva material, existent de manera independent de què algú la percebi o no; a mès d’una realitat subjectiva, la nostra, que és la que ens representem mitjançant l’experència. Només existeix la realitat subjectiva. Per què hi hauria d’existir un món material? Nosaltres coneixem les nostres percepcions i prou, no coneixem cap realitat material externa. A més, tampoc tenim cap necessitat de recórrer a ella per explicar l’origen de les nostres idees. Te n’adones?

 

L: No sé si acabo d’entendre el que dius. Si no hi ha un món material que m’enviï les meves idees simples, quina és la causa doncs de les meves sensacions?

 

B: Només ens queda la negra. Ho teniu malament. Què pensàveu guanyar-nos, potser? Llàstima, per poc. A la següent entrarà. Mira si el que dic no és raonable. La causa de les meves sensacions és Déu directament, és Ell el responsable de les nostres idees simples. Sí, ja sé que sorprèn, però diguem: si Déu vol que jo vegi una imatge qualsevol, ¿necessita crear un món material per a que aquest estimuli els meus sentits, o li basta amb enviar-me directament la imatge a la meva ment? I ja saps el que deia Ockham, quan una hipòtesi és prescindible, treiem la navalla i fora. Doncs bé, la hipòtesi d’un món extern és absolutament innecessària.

 

H1: Ja us queda poca vida en aquesta partida. Bé, veig que no esteu d’acord en quina és la causa de les nostres percepcions, si el món extern o Déu. Jo crec que tant és possible un origen com l’altra, ja que no podem saber de cap manera quin és el seu origen. Discutiu si la causa és aquesta o aquesta altra, però, de fet, tota la estona parleu de la causalitat de manera impròpia. Nosaltres no podem conèixer cap relació causal en termes de connexió necessària, i parleu com si nosaltres estiguéssim capacitats per assegurar l’existència no ja de relacions causals entre fenòmens (la qual cosa se’ns escapa), sinó inclús l’existència d’entitats metafísiques, en quant les considereu causa de la nostra experiència. Si us plau, si ni tan sols podem restar segurs de les cadenes causals que semblen més evidents...

 

L: Com que no? Jo puc assegurar que la causa de què hagis ficat ara mateix la negra ha estat justament el teu cop certer amb el tac. Això ho acabo de veure.

 

H1: No exactament. El que tu has vist és que jo golpejava la blanca, aquesta arribava on estava la negra i després la negra es movia i entrava en el forat. Que la negra es mogués a causa de l’impacte de la blanca és una interpretació que fas sobre el que realment has vist.

 

L: Home... Segueixo pensant que jo he vist la causa.

 

H1: Ho tenia tot preparat, perquè sabia que si no ho feia així no et podria fer entendre el que vull dir. Willy! Em sents? Ja pots sortir de dins.

 

(De sobte, s’obre un dels laterals del billar i surt de dins un petitíssim nan, amb un enorme imant a la mà.)

 

H1: Bé, seguiu pensant que la causa de tot el que hem observat damunt la taula és el que hem fet amb els tacs?

 

------------------------------------------------